EL RACÓ DE L'ARXIU
Butlletí de l'Arxiu Històric Municipal de Constantí
NÚMERO 18 (GENER-FEBRER 2006)
versió pdf (0'6 Mb)
-
ÍNDEX
- Tornen els Papers!
- Els Papers de Salamanca: una cronologia (1938-2006)
- Els Papers de Salamanca: les primeres impressions
- Arxiu Municipal de Torredembarra
- El fons fotogràfic del Museu de Vilafranca
- Recordar la Guerra dels Segadors
- Els fets de Cambrils i el Pla de Santa Maria: les claus polítiques
- L'Arxiu de la Democràcia
- Galeria d'imatges
TORNEN ELS PAPERS!
Redacció
UN ORIGEN SINISTRE
El 1938 s'inicia l'ocupació miltar de Catalunya per l'exèrcit franquista. Amb ell s'inicia també la maquinària de repressió política, cultural i social que portarà a l'empresonament i assassinat de milers de persones i a l'exili de moltes altres.
Les autoritats franquistes incauten tota la documentació possible que troben a les seus dels organismes, partits polítics, sindicats, entitats cíviques i cases particulars. Omplen caixes i sacs amb diaris i revistes, llibres, cartells, pel·lícules, documents administratius, etc. que són el resultat documental de les activitats portades a terme en la zona republicana. Tot aquest material conté un munt d'informació amb dades personals que de seguida es revelaran útils per a les tasques de la repressió política i per això es porta a Salamanca.
LA PETICIÓ PEL RETORN
Els papers catalans a Salamanca són utilitzats amb finalitats sinistres i, al cap dels anys, un cop acabada la dictadura franquista, comença una llarga odissea per aconseguir que aquests documents catalans dipositats a Salamanca siguin retornats als legítims propietaris.
Durant trenta anys diverses i iniciatives s'han succeït en el temps. Les peticions dels arxivers, els polítics, els historiadors, les administracions públiques, les entitats, els particulars, etc. mai no havien tingut èxit davant de les oposicions i incomprensions d'alguns governs espanyols i de les autoritats de la ciutat i la comunitat autònoma.
Les argumentacions de caràcter polític (restitució de la memòria històrica), arxivístic (unitat dels fons documentals) i jurídic (titularitat inalienable de la documentació) de poc van servir davant les acusacions que la devolució dels Papers provocava la destrucció de l'arxiu de Salamanca i la fragmentació de la unitat d'Espanya.
El 2006, però, serà recordat com l'any que els papers catalans a Salamanca van retornar a Catalunya.
TORNEN ELS PAPERS!
En el present butlletí hem dedicat una especial atenció a aquesta qüestió per considerar-la una de les més importants que afecten el dia a dia en els arxius i que, en particular, ha donat una enorme notorietat als centres arxivístics i als professionals que hi treballen.
Per totes aquestes raons hem decidit confeccionar aquest número del Racó de l'Arxiu una mica especial per al qual hem convidat diverses persones a palesar la seva opinió sobre els que suposa el retorn dels Papers des de diferents punts de vista: polític, social, mediàtic, de recuperació de la memòria històrica, etc.
En primer lloc, però, us oferim una síntesi cronològica sobre els esdeveniments clau que s'han succeït entre els anys 1938 i 2006. Seguidament, les diferents col·laboracions de gent que s'ha volgut afegir per celebrar aquest històric retorn dels Papers.
ELS PAPERS DE SALAMANCA:UNA CRONOLOGIA (1938-2006)
redacció
1938-1939
L'exèrcit franquista ocupa Catalunya. Confiscació documental a gran escala.
1939
Trasllat de documentació des de Barcelona fins a Salamanca (144 tones en gairebé 3.500 sacs que ocupen 12 vagons de càrrega). A més a més, 80 tones de llibres i documents rebutjats es venen per fer pasta de paper.
1939–1960
Al dipòsit documental de Salamanca elaboren fitxers destinats als òrgans repressius (tres milions de fitxes, informes d'antecedents, llistats de desafectes) que utiliten als judicis derivats de diverses lleis repressives: la “Ley de responsabilidades políticas”, la “Ley de represión de la masonería y el comunismo”, la “Causa General por hechos delictivos cometidos durante el dominio rojo”, etc.
1977
Restabliment de la Generalitat de Catalunya.
1978
Interpel·lació parlamentària del senador Josep Benet en què reclama la conservació de la documentació de la repressió franquista.
1980
Proposició no de llei preparada per Antoni de Senillosa i signada per Manuel Fraga Iribarne en què es demana que es reclassifiquin i reagrupin els fons i retornin íntegrament a la Generalitat de Catalunya els que li pertanyen.
1982
Conveni entre l'Estat i la Generalitat sobre la microfilmació de documents conservats a l'Archivo Histórico Nacional (Sección Guerra Civil) de Salamanca dels anys 1932–1939. El Departament de Cultura envia uns arxivers a Salamanca per organitzar i classificar la documentació de la Generalitat i el 1986 enllesteixen un inventari de 507 lligalls.
1995
Acord del Consell de Ministres del Govern espanyol favorable al retorn de la documentació. Milers de persones es manifesten pels carrers de Salamanca en defensa de la unitat de l'Archivo.
1999
L'Archivo Histórico Nacional passa a dir-se Archivo General de la Guerra Civil Española.
2000-2002
Una comissió tècnica d'experts (Estat Central – Generalitat) treu informes divergents sobre la documentació que podria retornar a Catalunya.
2002
Es constitueix la Comissió de la Dignitat per sensibilitzar a favor del retorn dels documents catalans. El patronat de l'Archivo General de la Guerra Civil Española acorda no tornar absolutament res.
2004
El Congrés dels Diputats aprova una proposició socialista per instar el govern a negociar una solució al contenciós. Un comitè d'experts, integrat per juristes, historiadors, arxivers, etc. es pronuncia a favor de la devolució dels documents de la Generalitat. El govern espanyol ho assumeix.
2004-2005
El govern i les Corts de Castilla-La Mancha i el Partit Popular recorren a la via judicial i administrativa per evitar la devolució dels documents.
2006
El dia 19 de gener s'inicia, finalment, el trasllat de la documentació catalana fins a l'Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat del Vallès.
BIBLIOGRAFIA:
1) Andreu i Daufí, Jordi; Elvira i Silleras, Maria; Campos i González, Isabel (2002). «El cas dels papers catalans a Salamanca: hem perdut els papers?». BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, desembre, núm. 9.
3) Bernal, Àngels; Casademont, Miquel; Mayans, Antoni: La documentació catalana a Salamanca: L'estat de la qüestió, 1936-2003. Associació d'Arxivers de Catalunya, Girona 2003.
ELS PAPERS DE SALAMANCA: LES PRIMERES IMPRESSIONS
Associació d'Arxivers de Catalunya · Ricard Escarré · Francesc Sabater i Margalef · Jordi Martí Font
EL RETORN DELS DOCUMENTS CATALANS
Associació d'Arxivers de Catalunya
L’Associació d’Arxivers de Catalunya (AAC), en nom dels professionals de l’arxivística de Catalunya, vol expressar la seva satisfacció pel retorn dels documents de la Generalitat de Catalunya, que van ser confiscats per les tropes franquistes fa 67 anys.
L’AAC es congratula que s’hagi donat compliment a la Llei 21/2005, de 17 de novembre, de restitució a la Generalitat de Catalunya dels documents confiscats amb motiu de la Guerra Civil custodiats a l’Archivo General de la Guerra Civil Española i de creació del Centro Documental de la Memoria Histórica (BOE, 276, 18/11/2005).
Aquesta Llei va incorporar el dictamen tècnic de la Comissió d’experts que va proposar el retorn de la documentació incautada als seus legítims propietaris.
L’AAC sempre va demanar que la qüestió dels mal anomenats “papers de Salamanca” es circumscrivís a posicionaments estrictament tècnics, i que fos tractada i debatuda bàsicament pels professionals que treballen en el camp dels arxius i la gestió de documents.
D’altra banda, l’AAC manifesta la necessitat que es doni compliment a l’esmentada Llei, pel que fa al retorn des documents de les altres institucions catalanes, així com de les associacions i particulars.
La Junta Directiva de l’AAC
Barcelona, 31 de gener de 2006
ELS "EXPEDIENTS" POLICIALS DE SALAMANCA
Ricard Escarré
Director del programa Arcàdia de Constantí Ràdio
Els “papers de Salamanca” és un altre mostra de la nefasta memòria històrica que impera en aquest país. Setanta-cinc anys després, els néts dels que varen combatre en aquella guerra encara arrosseguem els mateixos pecats i els mateixos prejudicis, tòpics, malentesos, enveges i mala llet reprimida. També el seu retorn ha coincidit amb un moment on el seu ús polític ha estat exagerat per la tensa situació davant la proposta de l’Estatut.
Un dels fets més greus, més que el propi espoli i el refús per retornar l’espoliat, es l’apuntat per Josep Cruanyes: vora el 90% del requisat fou vengut a pes a papereres o reciclat (escrivint al darrera) per falta de finançament. Un fet que dóna idea del que l’arxiu representava pel règim franquista: un botí de guerra.
Després es bategaria com Archivo de la Guerra Civil un arxiu que no serveix per documentar-se sobre la guerra civil: quan els historiadors catalans, a finals dels setanta, hi accedeixen, ho troben organitzat com en una comissaria. Per a això era utilitzat, per buscar antecedents amb que inculpar persones dissidents del règim. Posteriorment es fomentaria la falsa idea d’un patrimoni bibliogràfic i documental i la unitat d’un arxiu que mai no hi va haver intenció de crear; arguments que es contradiuen quan part dels documents foren traslladats al Servicio Histórico Militar i al Archivo Histórico Militar, o el fet que durant el mateix règim es retornessin documents a ajuntaments i particulars catalans. S’adonaven ja llavors que calia tornar tot allò als seus legítims propietaris?
HAN TORNAT ELS PAPERS?
Francesc Sabater i Margalef
Llicenciat en Història
Els papers han tornat d’amagatotis. Ni quatre ratlles per disculpar-se del retard. Mai m’ha agradat dir-los “papers”. A hores d’ara tots sabem quina intenció gens amagada hi havia en emportar-se tota aquella documentació. L’exèrcit revoltat la va trillar per fer les seves purgues post-bèl·liques, no pas per fer cap arxiu. La història que van escriure els vencedors estava farcida d’essències feixistes i no els calia exposar cap document que posés en evidència que havia existit gent que pensava diferent.
Els “papers” han tornat en un ruc que anava de puntetes per no desvetllar el toro. I només n’han arribat una part. El darrer capítol d’aquesta ignomínia és rebre’ls per etapes i amb tanta cautela. Sembla ser que ho hem pactat així. Ja se sap que som un poble amic dels pactes ni que siguin vergonyants. Tot i la legitimitat del retorn no hem d’enutjar ningú. Se’ls van emportar per la força, els salmantins els han defensat coratjosament, i a casa nostra els hem rebut amb passamuntanyes. Sempre tan assenyats, calia assuavir una victòria tan pírrica.
Els “papers” han tornat sense fer soroll. Tenien por que la gentada joiosa hagués rebut les furgonetes amb una festa de ca l’ample. Quanta ignorància! Aquí només sortim al carrer quan el nostre equip és campió. Si ho fem en d’altres ocasions amenaça el Mena Aguado de torn. I el que és més trist, els polítics hereus dels que s’emportaren els “papers” el justifiquen. I quan tot s’enrareix, i els boicots ens rebaixen un 5 % les vendes, apareixen miraculosament els nostres polítics covards i enllesteixen un Estatut covard.
Els “papers” van perdre una guerra. Potser és per això que han tornat amagats a l’albada. Així res no ens ha distret d’anar a la feina a l’hora, avesats com estem a seguir posant els nostres granets de sorra al plat dels perdedors d’aquesta tan secreta balança.
PAPERS –DE SALAMANCA- PER A TOTHOM!
Jordi Martí Font
Secretari General del Sindicat CGT del Camp de Tarragona
“Papers per a tots i totes”, “papers per a tots i totes!” Cada cop es fa més difícil poder-se convertir de forma legal, és a dir seguint tots els procediments que la llei ha previst, en ciutadà europeu per a les persones que vénen dels països de les parts del món que hem saquejat entre totes i tots. I el seu crit d’alliberament és, precisament, aconseguir els papers que faran que s’acabi la seva persecució per part dels cossos i forces de seguretat de l’Estat.
Passen la tanca de Ceuta o Melilla, s’escapen dels policies que els disparen a matar, passen l’Estret de Gibralar, s’amaguen per camps i caminen de nit... i arriben a qualsevol taller, fàbrica o obra per ser explotats com mai cap de nosaltres ens deixaríem. I tot aquest viatge amb la intenció última d’aconseguir papers, “papers per a totes i tots!”.
Em deia la Najath que li feia gràcia que els catalans -ella encara no se’n sent però ja ho és- demanéssim els nostres papers, requisats i amuntegats en un immens magatzem de la repressió en forma d’Arxiu. “Vosaltres ens heu d’entendre quan demanem papers per no haver de viure amagats”. “Vosaltres tampoc teniu papers”. I és veritat, la Najath té raó, nosaltres tampoc tenim papers, malgrat ara ens en donin uns quants camions carregats, malgrat un dia tornin tots els que hi ha a Salamanca... Nosaltres no tenim papers. Per això resulta ben curiós que els demanem a aquells que vénen a viure entre nosaltres per quedar-s’hi. “Curiós” en un article d’opinió com aquest, “inhumà” quan el que comporta precisament la seva no possessió és la tornada enrere, cap a la casa on no hi queda res perquè nosaltres, lluny i sense tocar-los, els hem arruïnat la vida. La Najath sempre em pregunta on és la seva Salamanca. I jo no li puc respondre res perquè no ho sé.
ARXIU MUNICIPAL DE TORREDEMBARRA
Núria Canyelles Vilar
Arxiu Municipal de Torredembarra
QUÈ ÉS L'ARXIU MUNICIPAL?
L'Arxiu Municipal és un servei de l'Ajuntament de Torredembarra que s'encarrega de gestionar, conservar, difondre i posar a disposició de tots els ciutadans i del mateix Ajuntament, la documentació municipal. També recull els testimonis documentals que els vilatans, les entitats locals, comerços, etc. hi vulguin dipositar a través de donació o dipòsit.
D'aquesta manera, podríem dir que l'arxiu salvaguarda els drets de la població alhora que és la memòria del poble.
QUÈ US OFEREIX?
L'Arxiu té dos àmbits d'actuació en relació amb la ciutadania:
1) Vessant històric
Si us fa falta un plànol de casa vostra, si voleu saber què es debatia als plens del segle passat, quins oficis tenien el torrencs del segle XIX, o altres temes relatius a la història del poble, ho trobareu a l'arxiu.
L'arxiver us assessorarà en els vostres treballs de recerca. La tasca de la investigació és entretinguda però apassionant, tot resseguint els fils del passat per arribar a entendre'l i conèixer-lo una mica millor.
2) Vessant administratiu
En el vessant de la gestió de la documentació administrativa, l'Arxiu us pot ajudar en les vostres relacions amb l'Ajuntament.
Sabíeu que podeu saber en qualsevol moment l'estat de tramitació d'un expedient del que en sou part interessada? La voluntat de transparència de l'administració és recollida en diverses lleis. L'accés a la informació és un dret reconegut. D'altra banda les vostres dades personals estan protegides per la normativa actualment vigent i des de l'arxiu es vetlla pel seu compliment.
COM ES TROBA LA INFORMACIÓ?
L'Arxiu posa a la vostra disposició els inventaris dels diversos fons que reuneix. Els inventaris descriuen la documentació que forma cadascun dels fons i, per tant, en faciliten la consulta.
Un cop demanat el document que us interessa, començarà la vostra feina. Potser cal tenir força dosi de paciència i constància, ja que la recerca històrica sovint és dura. La informació pot estar amagada en qualsevol pàgina, en qualsevol carta, en qualsevol pressupost... i se n'han de llegir tota una corrua abans d'arribar-hi. Però aquí també és on rau l'encant, el fet de poder-se sentir descobridor d'aquella dada que, treballant talment com el Sherlock Holmes, hem anat buscant, tot resseguint les pistes que ens anaven donant els documents.
QUI POT VENIR A L'ARXIU?
L'arxiu és un equipament públic i gratuït al qual poden accedir totes les persones que hi estiguin interessades; només cal presentar el DNI o la targeta d'investigador.
Naturalment, hi ha unes normes de funcionament, les quals s'han de complir per assegurar la conservació de la documentació així com la privacitat d'algunes dades.
QUINES ACTIVITATS DESENVOLUPA L'ARXIU?
L'arxiu, com a servei municipal obert al públic, va començar el 1997 amb la contractació d'un arxiver.
Des de llavors, s'ha posat en marxa un sistema de gestió documental, s'han inventariat diversos fons, s'han atès les consultes de documentació, tant internes com externes, s'han publicat articles de difusió i s'ha col·laborat amb els instituts de secundària per a l'elaboració dels treballs de recerca.
QUINA INFORMACIÓ CONTÉ L'ARXIU?
L'arxiu aplega, fins al 2005, un volum total de 886 metres i aproximadament 5000 fotografies. Tot aquest volum de documentació es classifica en fons documentals i col·leccions. En el primer cas ens estem referint al conjunt de la documentació generada i rebuda per una institució o persona al llarg de la seva vida; per contra les col·leccions no tenen un caràcter orgànic, sinó que l'agrupació respon a criteris subjectius.
EL QUADRE DE CLASSIFICACIÓ
1. A l'arxiu hi trobareu els següents fons:
1.1.- Fons de l'administració local:
- Ajuntament de Torredembarra (1735 - 2005)
1.2.- Fons d'Institucions
- Institució Pere Badia, hospital de la caritat (1762-1979)
1.3.- Fons d'associacions i entitats
- Centre Iniciatives Turístiques (1965-1995)
- Masa Coral. La Veu del Poble (1956-1972)
- Confraria de Pescadors (1933/1995)
1.4.- Fons Personals
- Ramon Moral i Querol
2.- A banda dels fons, l'arxiu també conserva una col·lecció amb documentació senyorial dispersa:
2.1.- Pergamins:
- Acta de donació d'una peça de terra (1342)
- Acta d'establiment de dues peces de terra (1366)
- Acta de requesta de la meitat de Torredembarra (1391)
2.2.- Llibre del plet entre els Icart i els Olzinelles per la baronia de Torredembarra (1664)
3.- Biblioteca auxiliar i hemeroteca
La Biblioteca auxiliar està formada per publicacions (monografies, revistes i articles) sobre Torredembarra i algunes obres generals que poden servir de suport als investigadors. Estan exemptes de préstec.
DADES DE REFERÈNCIA
L'arxiu es troba a la planta baixa de l'Ajuntament.
Plaça del Castell, 8.
43830 Torredembarra
Tel: 977640025
Fax: 977130730
Adreça electrònica: arxiu@ajtorredembarra.org
Si voleu consultar els inventaris en línia, podeu visitar el web www. torredembarra.org Per arribar a la secció de l'arxiu seguiu la següent ruta: l'Ajuntament > Àrees i serveis > Arxiu Municipal
L'horari d'atenció al públic de l'arxiu és de dilluns a divendres de 8,30 h a 14,30h.
EL FONS FOTOGRÀFIC DEL MUSEU DE VILAFRANCA
El 3 de vuit. el setmanari del penedès, 14-10-2005
Amb el conveni signat la setmana passada entre Ajuntament, Consell Comarcal i Museu de Vilafranca-Museu del Vi, el fons de prop de 55 mil imatges de l’Arxiu Fotogràfic del Museu es dipositarà a l’Arxiu de la Imatge i el So amb la intenció d’accelerar un procés de documentació que ja havia començat a l’antic Palau Reial l’any 1999 i que ara l’Arxiu Històric Comarcal es compromet a seguir de manera continuada i fins a la seva finalització, tasca que finançarà el Departament de Cultura de la Generalitat.
Amb aquest dipòsit, l’Arxiu de la Imatge i el So, propietat de l’Ajuntament de Vilafranca, triplicarà les prop de 25 mil imatges actuals, i arribarà a engrossir el fons en més de 75 mil imatges. Les 55 mil fotografies que pertanyen al Museu suposaran doncs el 70 per cent d’aquest fons municipal.
PRESERVACIÓ I MILLORA
El treball realitzat en els darrers anys des del Museu ha estat coordinat per la conservadora del Museu, Maria Rosa Senabre, i ha comptat amb dos tècnics en documentació: Amadeu Pinyol i Jesús Castillo. Aquest equip ha centrat els esforços en tres aspectes bàsics. Primerament, la preservació i millora de les condicions de conservació del material fotogràfic, (trasllat intern del fons en un dels espais del Museu millor condicionats per a la conservació del material fotogràfic –Fòrum Baltà-, reubicació dels originals en suports de conservació moderns, enquadernació en arxius dels positius, neteja i encapsament d’una tercera part de les plaques de vidre de l’Arxiu...). En segon lloc, l’inici de la catalogació de les diferents col·leccions en un suport informàtic que ha permès i permet la consulta àgil i dinàmica del fons, i, finalment, l’atenció personalitzada de les consultes obertes al públic. El temps que aquest equip tècnic ha invertit en aquestes tasques ha superat les 3.000 hores. Malgrat tot, la tendència dels treballs realitzats al fons fotogràfic ha anat modificant-se segons les necessitats. Així, inicialment es feu una primera catalogació del fons a través dels programes de l’Escola-Taller Francesc Layret, els anys 1989 a 1991. L’inventari i la catalogació de les imatges, una tasca que ha consumit la major part de les hores treballades, s’ha realitzat a través de programari informàtic anomenat DAC (Documentació Assistida de Col·leccions) promogut des del Servei de Museus del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Des d’un primer moment, el Museu va adoptar uns criteris de gestió i documentació d’aquest fons que fossin coherents amb els aplicats a l’inventari de l’Arxiu de la Imatge i el So de l’Ajuntament de Vilafranca –dipositat a l’Arxiu Comarcal i sota la gestió i supervisió del seu cap en Josep Maria Masachs. Aquesta coherència ha suposat l’adopció dels models de fitxa d’inventari de l’Arxiu fotogràfic ubicat a l’AHC, l’assignació d’uns números de registre que no s’encavalquessin amb els de l’arxiu municipal, i la reubicació del fons del Museu en uns suports de conservació recomanats des del mateix Servei d’Arxius de la Generalitat, tot i que en l’actualitat s’han revelat molt poc eficaços i en un futur immediat haurien de ser substituïts per material homologat segons la normativa internacional de conservació del patrimoni fotogràfic.
DONACIONS CONSTANTS
El major volum de feina es va realitzar entre els anys 2001 i 2002, amb la realització de 4.022 de les 5.585 fitxes de les que disposa actualment el fons. La introducció de dades al programa DAC s’ha anat realitzant de forma continuada, malgrat que han existit factors que han fet alentir aquest procés. Així per exemple, durant el segon semestre de l’any 2004 i bona part del primer de l’any 2005, les tasques han estat concentrades en les dues darreres donacions d’importància, les d’Antoni Sabater Mill i Rossend Condis, aquest últim de la vila de l’Arboç. El fons Sabaté Mill, consta de 333 imatges en paper, les quals s’han hagut de classificar i catalogar per poder disposar del document de donació que s’ha de signar amb els seus familiars. De la mateixa manera, s’han hagut de realitzar les tasques de neteja, i preservació de les més de 460 plaques de vidre del Fons Rossend Condis, en el que hi destaquen les imatges de la vila de l’Arboç, de Castellet i la Gornal, o bé d’altres de paisatges marítims i escenes familiars. No cal oblidar també les petites donacions, que malgrat el seu volum, dignifiquen la feina d’aquells que han treballat i treballen per tal que l’Arxiu fotogràfic sigui, encara ara, marc de referència de moltes de les consultes, tant de la vila com d’altres contrades. En els darrers anys el temps dedicat a l’atenció a les consultes ha sofert una progressió ascendent, en detriment de la dedicació de la tasca de catalogació de l’inventari. Les consultes de caire local han estat les majoritàries, tot i que és remarcable destacar com des d’altes contrades, tant a títol individual com en representació d’entitats culturals, les consultes han augmentat de forma important. Tot i que des d’un principi la totalitat del fons –inventariat o no- era consultable, en tot moment s’ha donat prioritat a aquella part de l’Arxiu degudament catalogat i que reunia unes millors condicions de conservació. Com ja s’ha dit, la signatura del conveni garanteix la continuació de les tasques de documentació del fons dipositat fins a la finalització de l’inventari, partint dels fons que assignarà la Generalitat a través del Departament de Cultura. La disponibilitat d’aquesta inversió per part del Museu de Vilafranca-Museu del Vi ha estat fonamental per tirar endavant la proposta de dipositar el fons fotogràfic dins de l’Arxiu de la Imatge i el So, tant en quant el Museu ha mantingut sempre una política activa de desenvolupament de les seves col·leccions, aquest fet ha propiciat que la gestió i conservació del fons fotogràfic hagi estat un objectiu prioritari.
UN MARC DE REFERÈNCIA
El contacte permanent amb institucions com el CRDI –Centre de Recerca i Difusió de la Imatge- de Girona, entitat que és marc de referència estatal i internacional en el tractament i la gestió dels fons fotogràfics; el IEFC –Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya-; o la possibilitat de disposar dels coneixements de professionals com Pau Maynés i Tolosa, reconegut conservador fotogràfic, ha propiciat que el fons fotogràfic del Museu de Vilafranca-Museu del Vi hagi col·laborat en projectes com els cursos de conservació i restauració del patrimoni fotogràfic que anualment organitza el Servei d’Arxius de la Generalitat de Catalunya, aportant part del seu fons com a material didàctic i pràctic en la realització dels seus tallers. De la mateixa manera el contacte amb aquests professionals ha permès als conservadors i becaris del Museu obtenir formació metodològica respecte del tractament d’aquest tipus de fons, tant de conservació i preservació com de gestió, amb un component important dedicat als processos informàtics, que han de garantir en un futur no gaire llunyà l’emmagatzematge i l’accessibilitat a tot aquests tipus d’arxius. De forma bianual, i des de 1999, el personal del Museu assisteix a les Jornades Antoni Varés de conservació i gestió de les col·leccions fotogràfiques organitzades pel CRDI de Girona, on s’exposen els darrers avenços, tant tecnològics com metodològics, així com les experiències d’altres centres d’aquest caire.
DIFUSIÓ DEL FONS
A tots aquests fets cal sumar-hi la difusió que el propi Museu realitza dels seus fons a través dels projectes que han derivat en exposicions temporals, publicacions o realitzacions de conferències entre d’altres actes. En els darrers anys han proliferat els treballs en els que les imatges de l’Arxiu del Museu han estat destacades en la realització d’aquests projectes, com per exemple al Dyónisos, revista cultural del Museu, en la qual s’han realitzat diverses publicacions relatives al fons fotogràfic, així per exemple en el darrer número 8-9 es va realitzar un monogràfic sobre el retrat, amb article exclusiu al fons d’imatges d’estudi del fotògraf Adolf Lara. També són d’interès l’exposició relativa a la història del cementiri de Vilafranca, les exposicions i publicacions relatives als diversos centenaris d’institucions de la vila –Incavi, Societat la Principal, FC Vilafranca-, la cessió d’imatges per a la publicació del llibre Abans, publicat per l’editorial Efadós i l’Ajuntament de Vilafranca, o bé constants demandes d’imatges per a la configuració i il·lustració de conferències.
RECORDAR LA GUERRA DELS SEGADORS
Redacció
Darrerament ha tingut lloc a dos municipis de la demarcació (Cambrils i Pla de Santa Maria) actes de commeroració d'episodis relacionats amb la Guerra dels Segadors, un conflicte que a Constantí també hi va deixar una petjada terrible.
CAMBRILS
Cambrils va rememorar al mes de desembre passat els tràgics fets del setge que va patir el 1640 per part de les tropes castellanes de Felip IV i que va acabar amb la vida de centenars de veïns de la població. Diferents actes festius i populars i una conferència van protagonitzar la celebració, tal i com recull la crònica que n'ha fet Tinet Digital (12-12-2005).
L'historiador i director del Museu d'Història de Catalunya, Jaume Sobrequés, va explicar que aquest va ser l'inici d'una “inacabable repressió dels drets dels catalans” que encara avui s'arrossega amb exemples com el de l'Estatut. Sobrequés va dir que al 1640 començaren a plantejar-se de manera molt dura les relacions polítiques entre Castella i Catalunya, entre Espanya i Catalunya; que el setge de Cambrils va ser “un dels horrors més sagnants de la història de Catalunya dels temps moderns”, una batalla “desigual” on “els defensors eren uns 2.500 i els assatjadors uns 25.000”. També va apuntar que, un cop vencedors, “els soldats castellans van assassinar uns 500 ciutadans, ja rendits i desarmats”.
Sobrequés va recordar que aquest va ser un dels “episodis inicials” d'una guerra, que el 1659 va desembocar amb el “desmembrament de Catalunya” i la incorporació a França dels territoris del nord, en virtut del Tractat dels Pirineus. “Els fets de 1640 m'han servit de pretext per parlar d'aspectes de més actualitat”, va explicar el director del Museu d'Història de Catalunya, que va fer un recorregut per diferents moments històrics en què “s'han reprimit els drets de Catalunya”.
Per la seva part, l'alcalde de Cambrils, Robert Benaiges, també va buscar símils entre el Setge de 1640 i l'actual situació política. “Si amb les armes no ens han pogut doblegar” tampoc ho faran ara amb “la difamació, la falàcia i el boicot”. L'alcalde va acabar dient que “s'ha de mantenir viu l'esperit dels qui van defensar Cambrils” el 1640.
PLA DE SANTA MARIA
L'altre municipi on s'ha recordat aquesta guerra és el Pla de Santa Maria, al mes de setembre passat. Entre diferents actes hi va haver la lectura escenificada dels Fets de 1642, amb la col·laboració de Nexus Teatre i una ofrena floral al monument especial.
El relat dels fets, tal i com explica, Josep M. Canella Cunillera en l'opuscle editat per al actes, és el següent: durant la Guerra dels Segadors o de Separació contra el rei Felip IV, al poble de Santa Maria del Pla, a l’estiu de 1642, s’hi havia allotjat una petita columna francesa que operava al Camp de Tarragona. Per sorpresa, el 2 de setembre de 1642, provinents del Coll de Cabra, les tropes castellanes (un exèrcit d’uns 14.000 homes), comandades pel lloctinent del Principat, (marquès de la Hinojosa), el mestre de camp general, (marquès de Torrecuso), i el marquès de Mortara, (aquest últim al front d’un terç d’infanteria), atacaren els soldats francesos, els causaren alguns morts i la resta de la columna es veié obligada a escapar-se com va poder.
Atemorits, els planencs, una cinquantena (homes grans, fadrins, dones i canalla) es refugiaren a l’església, com a castell segur. S’hi tancaren els jurats i molta altra gent.
A orient de la població, acampà l’exèrcit castellà i ben aviat s’inicià el combat. Encapçalaven la defensa, els tres jurats (regidors) de la Universitat del poble (ajuntament). El jurat primer, el prevere Jaume Guasch, que plantava cara a l’autoritat del marquès de Torrecuso i es negava a retre’s. Durant tres hores de combat van poder resistir, després pujaren al pis de dalt i trencaren l’escala de caragol. Així van aguantar tres hores més, amb munició de foc, i, després, resistiren quatre hores més amb munició pètria de propulsió manual (és a dir, a cops de pedra).
Amb una situació tan desesperada com aquesta, sense esperança d’ajuda immediata, i ferit mossèn Jaume Guasch a la cama, van optar per iniciar les negociacions de rendició.
Mentrestant el marquès de Torrecuso va intentar una acció de sorpresa per l’esquena. Advertits a temps, els catalans rebutjaren tres assalts amb escala. En el quart, se’ls va prometre “lo quartel” (rendició respectant les vides).
En aquest moment, des del campanar es disparà un tret fortuït que matà un oficial de les tropes realistes castellanes. Immediatament el marquès de la Hinojosa ordenà l’assalt definitiu a l’església, i a canonades, obriren una bretxa a la paret nord de l’edifici. Entraren, saquejaren l’església i plens d’ira, a matadegolla, mataren trenta-tres dels defensors, respectaren, però, les dones i els nens.
Colpejaren el prevere Jaume Guasch brutalment, i el travessaren “ de part a part per la espatlla...”. Posteriorment el tancaren a la presó de Sant Magí de la Brufaganya, d’on aconseguí escapar-se “per voluntat de Déu ni sabent ells com los escapà ...”. Se salvaren, un home que s’amagà, oprimit i quasi esclafat, darrere la porteta del campanar, i un altre dissimulat entre algunes dones que el van cobrir amb el davantal i les faldilles.
Després les tropes castellanes es van dirigir al poble i, entrant a sac, saquejaren i calaren foc a moltes cases.
Aquests fets tan tràgics colpiren els planencs de tal manera que fins als nostres dies els noms dels assassinats, s’han mantingut vius en la memòria popular.
En fi, aquestes dues són les commemoracions d'uns episodis tràgics que van tenir lloc a les nostres terres ara fa molts anys però que encara avui es recorden a alguns municipis.
ELS FETS DE CAMBRILS I EL PLA DE SANTA MARIA: LES CLAUS POLÍTIQUES
Manuel Güell
Historiador
En relació als dramàtics fets que van tenir lloc durant la Guerra dels Segadors a Cambrils i el Pla de Santa Maria és important precisar algunes claus polítiques que ens ajudin a interpretar aquests esdeveniments amb més coneixement.
A banda de l’horrible massacre (innegable) que va suposar el setge de Cambrils per part de les tropes hispàniques, cal pensar igualment amb la responsabilitat (o irresponsabilitat) que les autoritats barcelonines van tenir en aquell context.
A Barcelona es va occir el virrei comte de Santa Coloma, i és on més forts i més trascendents van ser els aldarulls de la revolta dels Segadors de 1640. Barcelona era la capital del país, i la localitat més responsable dels fets revolucionaris (de fet allí, i no en altre lloc es van ordir les conspiracions que es materialitzarien en la Revolució final), i per tant, la que hi tenia més a perdre. Barcelona, sempre va considerar Catalunya com el seu propi “hinterland”, i en aquest sentit no va dubtar a utilitzar-lo con escut per protegir-se de la reacció hispànica. Va enviar delegats a aixecar gent i a pressionar perquè resistissin, per tal de tenir la guerra ben lluny. Cambrils en pot ser un bon exemple. Amb quina responsabilitat es força 3.000 pagesos mal armats i pitjor motivats, a tancar-se dins d’una població com Cambrils, precàriament fortificada, per enfrontar-se a un oponent tan desigual, sense cap peça d’artilleria que valgui aquesta denominació, i sobretot, sense cavalleria? Era un suicidi de bell antuvi. Però a Barcelona savien que tots els dies que l’exèrcit hispànic s’entretingués abans d’arribar fins els seus murs (mal que fos matant i anihilant camptarragonins), serien dies de menys que passarien ells assetjats fins que no arribés l’ajut francès. Per sort per ells (i per desgràcia pels cambrilencs) aquest grapat de dies que passaren devant de Cambrils, van proporcionar temps a les primeres tropes de cavalleria francesa per arribar a Barcelona i plantar cara a Montjuïc a l’exèrcit castellà. Lo de Cambrils es pot considerar, doncs, un sacrifici patri per aconseguir un bé general més important, com el sacrifici que van efectuar els valents que van morir a les Termòpiles per donar temps als grecs a organitzar-se contra els perses (480 aC.). La diferència rau, en tot cas, en el fet que aquells grecs savien a què s’enfrontaven i en què consistia el seu sacrifici, i el van fer voluntàriament. Però als cambrilencs i als camptarragonins que es van tancar amb ells, qui els va preguntar si volien sacrificar-se i per quina causa?
Allò del Pla de Santa Maria, sí que no te justificació. La guerra, en si mateixa, tampoc en té, i genera episodis cruels com aquell; es retroalimenta de violència, i la brutalitat és la seva punta de llança.
Catalunya és un país petit devant les poderoses monarquies compostes amb les que fa frontera, i al llarg de la història, ha rebut d’una i altra banda. Abusa del poder, qui en té per usar-lo; era així en temps pretèrits, ho és avui, i ho seguirà sent mentre la naturalesa humana segueixi sent cruel, sense escrúpols, insolidària i intransigent. Del poder, en van abusar grecs i romans arreu de la Mediterrània, en van abusar els mateixos catalans a Grècia (amb les expedicions medievals dels almogàvers), en va abusar Napoleó mentre ho guanyava tot, i també els estats que colonitzaren Àsia i Àfrica durant el segle XIX. Sempre s’ha abusat brutalment dels drets del poble jueu, desperdigat i desprotegit, i ara que s’aplega sota el paraigues del lobby sionista de Nordamèrica, són els jueus els que potejen (també brutalment) els dels palestins... Catalunya, com tota altra nació, petita, sense estat, ni exèrcit, ni cap altra defensa que agitar les banderetes de la dignitat i la clemència, ha de recórrer a la mobilització popular per poder fer valdre els seus drets.
L'ARXIU DE LA DEMOCRÀCIA
Vicerectorat de Extensió Universitària. Universitat d'Alacant
QUÈ ÈS L'ARXIU DE LA DEMOCRÀCIA?
L'Arxiu de la Democràcia és una iniciativa del Vicerectorat d'Extensió Universitària de la Universitat d'Alacant, l'objectiu principal de la qual és recollir els fons documentals escrits, gràfics i sonors de persones o entitats destacades en el món de la política, la cultura o l'economia alacantines, especialment des del final del franquisme fins als nostres dies. Amb això es pretén assegurar la conservació de la memòria documental de la transició política i consolidació de la democràcia a Alacant i, a través dels processos de catalogació i digitalització, fer-la accessible als especialistes i al públic en general. L'Arxiu de la Democràcia també persegueix estimular el coneixement de la nostra història a través d'accions divulgatives i publicacions i contribuint així a l'enfortiment d'una memòria col·lectiva cívica i democràtica. Es tracta d'un projecte obert a la participació dels ciutadans, que es nodreix de les donacions d'arxius i publicacions.
El projecte va entrar en funcionament al gener de 2004, si bé amb anterioritat la Universitat d'Alacant ja havia rebut les donacions dels fons documentals de l'exdiputat Manuel Alcaraz Ramos i del primer conseller de Cultura, exsenador i exvicepresident del Congrés dels Diputats Josep Bevià Pastor. L'Arxiu de la Democràcia disposa en l'actualitat de més de 44 fons de gran interès, en què destaquen les col·leccions d'adhesius, fullets, audiovisuals, revistes i cartells del període de la transició democràtica en les comarques d'Alacant.
DESCRIPCIÓ DEL FONS DOCUMENTAL
El fons documental, format a partir de les donacions de particulars i associacions, reuneix un conjunt documental molt divers: manuscrits, documents originals i còpies, documents inèdits i publicacions impreses, retalls de premsa, fullets, cartells, fotografies, dossiers temàtics, etc. relacionats amb l'activitat econòmica, cultural, social i política d'Alacant o realitzada per alacantins durant la transició política i la consolidació de la democràcia a Alacant.
Actualment té 100 metres lineals, 1000 cartells, 700 adhesius, 200 fotografies, 9 vídeos i 5 DVD.
DADES DE REFERÈNCIA
Web: www.archivodemocracia.ua.es/
L'Arxiu de la Democràcia s'ubica en l'Arxiu General de la Universitat d'Alacant. Edifici de la Biblioteca General. Planta semisoterrani Adreça: Apartat de Correus, 99. 03080 ALACANT
Horari d'atenció al públic: de dilluns a divendres, de 09.00 h a15.00 h.
Adreça electrònica: arxiu.democracia@ua.es
Telèfon: 965909757.
GALERIA D'IMATGES
El llarguíssim contenciós per aclarir el destí dels anomenats “Papers de Salamanca” ens ha portat un munt d'imatges curioses. Nosaltres en volem destacar unes quantes, totes elles procedents de la polèmica tal i com s'ha viscut a la pròpia capital castellana, perquè creiem que són i·lustratives.
“ACORDONADO”
El diari "Tribuna de Salamanca" del 19 de gener de 2006 titulava en portada “Acordonado” i la imatge era la policia protegint el carregament de les caixes als vehicles que les havien de portar fins a Catalunya.
El més inquietant d'aquesta portada són les franges de text on apareix un centenar llarg d'adjectius que descriuen la situació tal com ells la veuen i que són aquests: “ofensa, perjuicio, afrenta, calumnia, daño, mancilla, ultraje, deshonra, molestia, insulto, humillación, injuria, desafuero, componenda, tropelía, abuso, atropello, iniquidad, inmoralidad, parcialidad, favoritismo, privilegio, sinrazón, expropiación, expoliación, pelotera, follón, gresca, ratería, hurto, fraude, atraco, saqueo, pillaje, desfalco, malversación, timo, estafa, mentira, ardid, seducción, falseamiento, embeleco, fraude, apariencia, señuelo, truco, treta, trampa, argucia, invención, picardía, farsa, artimaña, falsedad, estafa, timo, burla, confusión, embuste, ratonera [...]”.
L'HUMORISME GRÀFIC
D'altra banda, l'ajuntament de Salamanca ha recollit en una pàgina web alguns dibuixos satírics de la premsa web.aytosalamanca.es/archivo/humor.jsp, com el de García Morán publicat a “La Gaceta” el 9-1-2005, on surt un botxí revolucionari d'ERC aixecant el cap de l'Archivo decapitat amb la guillotina del Ministerio de Cultura i enmig dels aplaudiments de la gent del PSOE i el PSC.
“NO AL FUNDAMENTALISMO NEOFRANQUISTA”
Els partidaris de tornar els papers denuncien les afinitats feixistes dels que s'hi oposen, als quals s'identifica com a neofranquistes.
En un cartell apareix la figura dels dictadors Franco, Mussolini i Hitler vigilant una pila de papers. L'eslogan parla de justícia i reconeixement de drets cap als vençuts; és a dir, les víctimes de la repressió franquista. Aquesta darrera imatge mostra que a Salamanca també hi ha partidaris de la devolució dels documents.