EL RACÓ DE L'ARXIU
Butlletí de l'Arxiu Històric Municipal de Constantí
NÚMERO 17 (NOVEMBRE-DESEMBRE 2005)
versió pdf (0'4 Mb)
-
ÍNDEX
- Notícies
- Conèixer l'Arxiu Comarcal del Priorat
- Les veus de la història a RNE
- Recuperem la memòria històrica
- El llegat fotogràfic d'un metge andorrà
- Els Estudis de Constantí: vint anys d'història
NOTÍCIES
Els PREMIS LITERARIS de TARRAGONA
En l'edició d'enguany els Premis Literaris de Tarragona han arribat amb una alta participació de 365 originals que s'han repartit en els nou categories diferents que conformen el cartell. Algunes han experimentat canvis, com el premi Rovira i Virgili, que fins ara guardonava l'assaig però que ara es dedicarà a les autobiografies, les memòries i els dietaris. En aquesta modalitat s'hi han presentat 8 treballs.
D'altra banda, al premi Gramunt i Subiela d'història s'hi van presentar 2 treballs. I el guanyador va ser Salvador J. Rovira, professor de la Universitat Rovira i Virgili, amb el treball titulat “La restauració a Tarragona. Plàcid Maria de Montoliu i de Sarriera, primer marquès de Montoliu (1828-1899)”.
II edició del CONCURS de FOTOGRAFIA LOCAL de l'Arxiu Municipal de RODA de BARÀ
L'Arxiu Municipal de Roda de Barà ha convocat la segona edició del Concurs de Fotografia Local, que aquest any té com a tema el patrimoni natural de Roda de Barà. En aquesta nova edició cal destacar l'augment considerable dels premis atorgats a les obres guanyadores: 300 euros pel primer classificat, 150 euros pel segon i 100 euros pel tercer, així com 5 accèssits de 50 euros.
Les fotografies han de ser en color i amb unes mides de 18x24 cm, i s'han de presentar muntades sobre un suport rígid negre (com ara una cartolina). Les dades dels participants s'han d´entregar dins d'un sobre tancat amb el títol de la fotografia. Les obres es podran presentar a l'Arxiu Municipal de Roda de Barà des del 2 de gener fins al 15 de març, els matins de dilluns a divendres.
Per a qualsevol dubte, cal posar-se en contacte amb l'Arxiu Municipal (telèfon: 977 65 70 09; mail: benimeli@roda.altanet.org).
La primera edició del certamen tenia com a tema el patrimoni històric rodenc. L'acte de lliurament de premis i d'inaguració de l'exposició amb totes les obres presentades es va dur a terme el 22 d´abril del 2005, després de la presentació del número 15 de la miscel·lània rodenca BOI efectuada per l´arxiver i historiador Jordi Piqué. El primer premi del concurs fotogràfic se'l va emportar Jeroni Roca per una vista general nocturna del casc antic rodenc. L'organització va voler destacar la gran varietat temàtica i qualitat de les obres presentades, un total de 114, pertanyents a 44 autors.
BONASTRE cedeix la documentació històrica a l'ARXIU COMARCAL DEL VENDRELL
L'Ajuntament de Bonastre ha cedit en dipòsit el seu fons documental a l'Arxiu Comarcal del Vendrell perquè hi sigui conservat i inventariat acuradament i, d'aquesta manera, millorar-ne les opcions de difusió. Tots dos organismes van signar un acord a primers de novembre.
Exposen DOCUMENTS sobre el CANAL NAVEGABLE entre REUS i SALOU del segle XVIII
L'Arxiu Històric Municipal de Reus ha organitzat una petita mostra fotogràfica d'alguns dels nombrosos documents que conserva sobre el projecte de construcció del canal navegable entre Reus i Salou, el bicentenari del qual enguany es commemora. El fons documental que es guarda a l'Arxiu d'aquell projecte que no es va arribar a fer és molt important per saber les causes que van portar la ciutat a planejar l'obra.
CONÈIXER L'ARXIU COMARCAL DEL PRIORAT
Jaume Teixidó
Arxiu Comarcal del Priorat
L’Arxiu Comarcal del Priorat es troba a l’antic castell de Falset, situat a ponent d ela vila, al cim d’una petita elevació. Del castell de Falset se’n tenen notícies escrites des del segle XII, si bé s’han trobat restes arqueològiqu4es d’origen musulmà. En va iniciar la construcció Albert de Castellvell el 1168 per a la defensa del domini del territori. Al segle XIII va pertànyer a la baronia d’Entença i al segle XIV a la casa comtal de Prades, branca de la família reial catalanoaragonesa.
Els segles XIV a XVI són els de màxima esplendor del castell, el qual no exercí de fortalesa sinó de palau residencial. D’aquesta època de sumptuositat n’han quedat ornamentacions que han perdurat fins a l¡’actualitat. El 1456 el castell passa als ducs de Cardona, els quals només hi faran estada de forma molt puntual de tal manera que el castell esdevé bàsicament un centre administratiu i militar i les dependències que actualment s’han adequat per a l’arxiu, foren utilitzades per instal·lar-hi l’arxiu patrimonial del ducat.
Des de finals del segle XVI el castell comença un procés de degradació que perdurarà fins fa ben poc i del qual en destacarem la Guerra de Successió en què va ser assaltat i cremat. Els ducs de Medinaceli n'havien esdevingut titulars i en van tenir possessió fins que se’l van vendre el 1834. uns anys abans, el 1825, es va remodelar una part del recinte per ubicar-hi una presó, funció que va perdurar fins als anys seixanta del segle passat.
El castell, de titularitat municipal, ha estat reformat en la seva part de migdia pel Departament de Cultura per fer les funcions de centre d’arxiu, equipament que ha de donar resposta a dues necessitats bàsiques: facilitar la consulta pública de la documentació i garantir la seva conservació.
L’arxiu té una superfície total de 999 m2, distribuïts en tres nivells. El primer nivell és el soterrani, d’accés restringit, on hi ha un dipòsit documental amb capacitat per instal·lar-hi 1.529 metres lineals de documentació, una sala d’ordenació i tria, un espai per desinsectació i desinfectació, un altre per a la conservació de documents de gran format (plànols, cartells...) i un espai per a la conservació dels documents en suports especials (fotogràfics, informàtics...).
En el segon nivell hi ha un altre dipòsit documental, d’accés restringit, amb capacitat per instal·lar 1.529 metres lineals de documentació i un espai d’accés públic on hi ha la sala de consulta amb 12 punts per als investigadors, una biblioteca auxiliar, un lector de microfilm i un punt d’accés a Internet. En aquest mateix espai hi ha el despatx de direcció de l’arxiu, amb un control visual a la sala de consulta.
En el tercer nivell hi ha un tercer dipòsit, d’accés restringit, amb capacitat per instal·lar 1.529 metres lineals de documentació i un àmbit d’accés públic on hi ha una sala d’actes amb capacitat per a 55 persones.
L'accés a l’edifici i a les seves instal·lacions és adaptat a persones amb discapacitats físiques i disposa de les mesures de seguretat adients contra foc i intrusió.
QUINS FONS PODEN INGRESSAR A L’ARXIU?
L'Arxiu Comarcal del Priorat pot custodiar tot tipus de documentació de la comarca, independentment de qui l’ha produïda i del seu suport (paper, pergamí, fotografies...). També custodia tota mena de fullets que facin referència al Priorat (programes de festa major, impresos...).
Alhora, pot tenir dipositada la documentació semiactiva i històrica dels ajuntaments, del Consell Comarcal, dels òrgans o entitats de l'Administració de la Generalitat d’àmbit local o comarcal, de l'Administració de Justícia, dels registres públics i dels serveis de l'Estat corresponents a la comarca, els protocols notarials de més de cent anys, la documentació de persones físiques o jurídiques d’interès històric i cultural del respectiu territori i tota aquella altra documentació que es consideri pertinent destinar-hi.
Tota la documentació que ingressa a l’arxiu en règim de cessió en dipòsit, el qual es formalitza mitjançant la signatura d’un contracte, resta de propietat del dipositant.
SERVEIS QUE OFEREIX L’ARXIU COMARCAL
- Consulta de documents
L’arxiu té cura del tractament arxivístic de la documentació que custodia i la posa a disposició de l’Administració, dels organismes i dels estudiosos.
La consulta dels fons i documents que hi ha a l’arxiu és lliure, excepte per a aquella documentació que conté dades personals o té restriccions legals d’accés.
Per a la consulta cal presentar la targeta d’investigador o el DNI i en el cas de la documentació d’accés reservat l’autorització corresponent i cal emplenar un full de comanda.
- Consulta de la biblioteca auxiliar (exclosa de préstec) i de l’hemeroteca.
- Reproducció de documents.
- Certificats sobre l’existència de documents a l’arxiu.
- Consulta i préstec de documents als organismes i institucions que tenen dipositada la seva documentació a l’arxiu.
- Assessorament a organismes i particulars per organitzar, descriure i conservar els documents.
- Recerques puntuals i consulta de dades.
- Préstec de documents, imatges i fotografies per a exposicions.
FONS DOCUMENTALS DIPOSITATS A L'ARXIU COMARCAL
1) Fons de l'Administració de la Generalitat de Catalunya:
- Agricultura, Ramaderia i Pesca, s.XX
- Economia i Finances Oficina Liquidadora de Falset, 1979-2000
2) Fons de l'Administració local:
- Consell Comarcal del Priorat, 1988-2002
- Ajuntament de Falset, 1865-1980
3) Fons de l’Administració reial i senyorial:
- Baronia d'Entença, 1174-1763 (microfilms)
- Comtat de Prades, 1132-1761 (microfilms)
4) Fons judicials:
- Jutjat de Primera Instància i Instrucció de Falset, 1939-2000
5) Fons d'institucions:
- Cambres agràries locals del Priorat, 1942-1994
- Col·legi de les Germanes Carmelites de la Caritat de Falset, 1951-1985
6) Fons d'associacions i fundacions
- Prefectura local del Movimiento de Falset, 1939-1961
7) Col·leccions
- Cartells, 1995-2005
- Impresos menors, 1990-2005
- Programes de festa major, 1928-2005
REFERÈNCIES
Arxiu Comarcal del Priorat
Bonaventura Pascó, s/n -Castell de Falset-
43730 Falset
Telèfon i fax: 977 83 01 45
A/e: acpriorat.cultura@gencat.net
Horari: matins, de dilluns a divendres de 9 a 14 h. i tardes, de dilluns a dijous de 15,30 a 18 h. (de l’1 de juny al 15 de setembre: de dilluns a divendres de 8 a 15 h.)
LES VEUS DE LA HISTÒRIA A RNE
Ràdio Nacional d'Espanya
Ràdio Nacional d'Espanya (RNE) va concloure, al desembre de 2002, la digitalització de tot el seu arxiu sonor i després de quatre anys de treball, en col·laboració amb IBM, ha passat a suport digital milers de documents de gran valor històric i documental amb l'objectiu de garantir la seva conservació futura i facilitar la seva consulta a través de l'ordinador.
RNE es converteix en la primera cadena de ràdio a Espanya i en la primera cadena pública europea que conta amb uns fons completament digitalitzats; documents de música i paraula que permeten un recorregut per la història de finals del segle XIX i XX, a través de sons representatius dels últims 130 anys.
En total, des de 1998, s'han digitalitzat 1.400.000 registres documentals i prop de 190.000 hores d'àudio, 60.000 hores de música lleugera, 52.000 de música clàssica i tradicional, 60.000 hores de veus i programes informatius, 500 hores d'efectes sonors i 10.000 hores d'obres de teatre i serials radiofònics.
A partir d'aquests moments, es digitalitzen entre 18.000 i 20.000 hores per any.
Es tracta de documents en la seva majoria de producció pròpia i en alguns casos d'intercanvi amb altres emissores europees, com la RAI, la BBC, Ràdio Moscou o Ràdio Vaticà que van cedir una al·locució del Papa Pius XII, l'anunci del llançament del satèl·lit Sputnik I o una crònica del bombardeig de Barcelona durant la Guerra Civil.
FONS ANTERIORS A L'INICI DE LES EMISSIONS DE LA RÀDIO EN ESPANYA
L'Arxiu Digitalitzat de RNE conté fons anteriors a l'inici de les emissions de la ràdio a Espanya com els testimoniatges de l'Emperador Francesc Josep d'Àustria (1889), de Thomas Edison (1898), del General Valeriano Weiller després de ser destituït com comandant en cap de l'exèrcit de Cuba (1898); de l'Emperador Guillem II, declarant la I Guerra Mundial o la de Lenin dirigint-se als assistents de la III Internacional, el 1919.
Els fons permeten apreciar la diferència del to de Hitler al 1936 i al 1945; de Pinochet l'endemà del Cop militar de Xile en 1973; d'Alfons XIII arengant les tropes espanyoles que partien cap a Àfrica; de Joan de Borbó renunciant als seus drets dinàstics a favor del seu fill o el "puedo prometer y prometo..." d'Adolfo Suárez.
A la fonoteca de RNE es conserva una àmplia col·lecció d'obres dramàtiques, radionovel·les i serials emesos als 60 com “Siguiendo su destino”, “Los cipreses creen en Dios” o l'adaptació, el 1951, de “Don Juan Tenorio” per al Teatro Invisible de RNE.
A més inclou testimoniatges rellevants del dia a dia de la societat espanyola com els del lladre Fernando Rodríguez, en ple atracament del Banc Hispano Americano; els d'uns joves que conten com es diverteixen al 1978 o el de Curro Romero anunciant a RNE la seva retirada dels “ruedos”.
Pel que fa a l'arxiu musical, a més de l'extensa i variada col·lecció d'enregistraments comercials en múltiples suports, l'arxiu conserva enregistraments propis realitzats per RNE com el primer concert de l'Orquestra de RTVE, dirigida per Igor Markevitch, al 1965; el “Concert per a violí i orquestra op 77” de Brahms, interpretat per Yehudi Menuhin i la ONE al Palacio Carlos V de Granada, el 1956 o el de l'Orquestra Simfònica de Londres, dirigida per Celibidache, interpretant “Imatges per a Orquestra nº 2 Iberia” de Debussy, en 1979.
El Fons documental de RNE guarda també els “Tientos” de Camaron al Teatre Alcalá Palace, el 1975; la participació de Paco de Lucía al Festival de Cante Jondo Antonio Mairena; el concert de Lluis Llach al Palau de Barcelona el 1983; el “Blue Moon”, d'Ella Fitgerald, al Festival de Jazz de Vitòria en 1988; el concert homenatge a Imanol “Contra el miedo”; 
l'enregistrament del concert de Nacha Pop abans de publicar el seu primer disc en 1980 o concerts, mai editats en disc, de Radio Futura.
ACORD AMB IBM EL 1998 PER A DIGITALITZAR 190.000 HORES D'ÀUDIO
El risc d'una deterioració dels fons documentals, va aconsellar el 1996 iniciar el projecte de la seva digitalització i després de diversos estudis realitzats conjuntament per especialistes de so, informàtics i documentalistes de RNE i RTVE, es va decidir convocar un concurs públic amb l'objectiu de digitalitzar 190.000 hores d'àudio.
El 1998, es va adjudicar a IBM el concurs per 757.913.738 pessetes (4.555.153 €) i en els últims quatre anys, fins al passat mes d'octubre un equip de 20 persones s'han encarregat de digitalitzar documents procedents de diferents formats: discos de pissarra, rotllos de pianola, vinils, cintes magnetofòniques obertes, casettes, discos compactes, magneto-òptics, DAT.
S'han digitalitzat 5.400 hores per mes i l'àudio ha estat tractat i emmagatzemat d'acord amb les recomanacions de la UER i les especificacions corporatives de RNE, de manera que s'assegurin la fiabilitat i compatibilitat en les transferències i intercanvis de dades.
Els fitxers d'àudio han estat guardats per duplicat, en cintes diferents, i sota dos tipus de formats que no exclouen futures adaptacions: lineal i comprimit.
Amb aquest procés, els fons de l'arxiu sonor queden preparats per a la imminent ràdio digital i serveis d'última generació com el DAB que incorporen i completen l'àudio amb informacions textuals.
ACCÉS ALS FONS DOCUMENTALS
El projecte de l'Arxiu Sonor Digital no s'ha limitat a digitalitzar el patrimoni històric de RNE per a assegurar la seva conservació. S'ha implantat una ambiciosa plataforma tecnològica que optimitza la gestió i difusió de l'àudio en RNE.
El sistema està totalment amb l'entorn multimèdia de bases de dades documentals de RTVE, així com amb el sistema digital de la Producció i Emissió de RNE, permetent l'accés multiusuari i simultani dels fons.
L'emmagatzematge jeràrquic de l'àudio fa possible accedir instantàniament als materials seleccionats si es troben a la memòria catxé (en discos), on es mantenen els fons més utilitzats, i no s'arribarà als dos minuts de demora si l'àudio sol·licitat estigués allotjat a la llibreria robotitzada.
Amb motiu de la digitalització de l'Arxiu Sonor de RNE, la cadena ha editat un doble CD distribuït pel segell RTVE-Música, que amb el títol “El sonido de la Historia” recupera alguns dels documents sonors més representatius del segle XX, fins i tot anteriors a les primeres emissions de RNE, en 1937.
MÉS INFORMACIÓ
http://www.rtve.es/rne/areas/ar_docum.htmRECUPEREM LA MEMÒRIA HISTÒRICA
José Muñoz Sisó
Secretari General de la Confederació General del Treball de Ponent
El nostre sindicat està fermament compromès en la recuperació de la memòria històrica com a eina imprescindible per a la recuperació dels ideals de llibertat i fraternitat que els nostres avis van defensar en la guerra civil per a exemple de tothom.
Creiem necessari no oblidar el que va significar la defensa de les llibertats davant del feixisme que portà a l'exili, la mort o la presó a molts catalans i catalanes i ens neguem a l'oblit i el perdó sense justícia.
Com a ciutadanes i ciutadans de Lleida que som, moltes i molts de nosaltres no acceptem l'existència de carrers amb noms de personatges que van participar activament en el règim del General Franco. Alguns d'aquests són:
1) Joan Recasens i Ros, tradicionalista i integrista catòlic estigué implicat en la revolta militar a Lleida i fou nomenat alcalde en produir-se el pronunciament militar contra la República el dia 18/07/36. Al dia següent fou afusellat.
2) Ramon Areny Batlle, empresari de procedència monàrquica, cofundador del caliu ilerdenc, fou alcalde de Lleida de 1939 a 1941, durant el seu mandat existiren a Lleida (a banda de la presó), 3 camps de concentració, al Seminari Nou, a la Seu Vella i a la fàbrica Vilalta. Des de l'entrada dels feixistes a Lleida fins al 1945, 558 persones foren afusellades a Lleida (148 sense judici) i 169 persones moriren a la presó. A banda 359 persones foren expedientades pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques.
3) Carmelo Fenech fou el segon president del Caliu Ilerdenc (1941), societat formada per 22 membres de la burgesia local que, a banda d'afeccions d'esbarjo i pseudoculturals actuava coma grup de pressió exercint les seves influències en els nomenaments de càrrecs polítics.
Els seus membres defensaven la “pau” i “l'ordre” imposades pel franquisme, potenciant una cultura oficialista que de la mà del “leridanismo” estava al servei de l'uniformització cultural i de la descatalanització en tots els àmbits de la Catalunya Occidental.
4) Casimiro Sangenís fou alcalde franquista (1967-1974). i president de la Diputació de Lleida, voluntari en la guerra civil, terratinent, membre de la Falange de las JONS, delegat provincial del Movimiento i un dels fundadors del “leridanismo”.
La seva gestió com a alcalde es caracteritzà per un urbanisme de grans avingudes on vivia la classe benestant, girant l'esquena als barris obrers on hi mancava l'infrastructura més bàsica. Durant el seu mandat va produir-se a la ciutat una revifalla de la repressió als moviments d'oposició al règim i una tolerància mal dissimulada cap als pistolers d'ultradreta.
Fou reconegut pel règim feixista amb la Medalla de la Campaña, de la Cruz Roja del Mérito Militar i de la Cruz de Guerra, de la Cruz de Caballero del Orden de Cisneros i de la encomienda del Mérito Civil .
5) Miquel Montaña. Alcalde sota el règim franquista del 1974-1976, fou un reconegut membre del caliu ilerdenc.
Entenem que la concessió del nom d'una persona a un carrer es un acte d'homenatge i de reconeixement envers aquesta pels seus mèrits en la millora social per part de tots els habitants de Lleida representats pel seu Ajuntament.
Entenem que aquests personatges, que van participar activament en la dictadura del General Franco, es mereixen l'oblit en els carrers i ser recordats en les escoles, instituts i universitats com a còmplices del franquisme.
Es per tot això que hem demanat a l'Ajuntament de Lleida la retirada immediata d'aquests noms dels carrers de la nostra ciutat atès que suposen un constant record de la dictadura franquista i la seva substitució per la d'altres persones vinculades a la lluita per la democràcia, la justícia social i la llibertat i que van tenir una relació directa amb la nostra ciutat i les terres de Ponent. Des del nostre sindicat proposem els següents:
1) Sebastià Garsaball Falcó: pagès, militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i dirigent de la Unió Provincial Agrària, sindicat que després s'integraria a la Unió de Rabassaires. Va encapçalar diverses mobilitzacions al camp defensant els drets dels pagesos demanant millores socials per aquest col·lectiu. La seva lluita fou especialment activa a la comarca de l'Urgell.
2) Joaquim Maurín Julià: nascut a Bonansa (Franja de Ponent), mestre del Liceu Escolar, líder del BOC i un dels teòrics més importants del sindicalisme al nostre país als inicis del segle XX. Morí a l'exili a Nova York el 1978.
3) Víctor Colomer Nadal: nascut a Corbins, va estudiar magisteri a Lleida i fou president de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona i conseller de cultura a l'Ajuntament de Barcelona durant la guerra. Fundador del PSUC, morí durant l'exili a Mèxic el 1967.
4) Pepita Uriz Pi: nascuda a Navarra, mestra de pedagogia de l'Escola Normal de Mestres, va participar activament en els sectors més renovadors de l'educació lleidatana. Pròxima al PSUC, va exiliar-se a França on lluità en la resistència francesa contra els nazis. Morí exiliada a Berlín.
5) Dolors Piera Llobera: nascuda a Puigverd d'Agramunt, va estudiar magisteri a Lleida i fou una de les fundadores del sindicat FETE – UGT. Durant la guerra contra el feixisme forma part de l'organització del Congrés de la Dona el 1937 a Barcelona d'on sorgí la Unió de Dones de Catalunya. Exiliada a França i més tard a Xile, va participar en les lluites feministes d'aquell país organitzant el primer Congreso de Mujeres de Santiago de Chile .
6) Maria Manonelles Riera: Nascuda a Mollerussa el 1913, militant del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Va participar activament en la lluita contra els militars revoltats contra la República al front d'Aragó formant part de la Columna Lenin. Exiliada a França, va estar internada en diferents camps de refugiats, i arran de la invasió alemanya va formar part de les xarxes d'evasió que ajudaven a creuar el Pirineu als soldats aliats que fugien dels nazis. El 1945 fou fundadora, a París, del Moviment Socialista de Catalunya. Mor a Conflent (Catalunya Nord) l'any 2004.
7) Fèlix Lorenzo Páramo: de família immigrada, va anar a l'escola a Artesa de Lleida per després començar a treballar com a ferroviari juntament amb el seu pare. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), serà proclamat alcalde de Lleida al setembre de 1936 durant el govern revolucionari. Durant el seu mandat va evitar que es cremés la presó de la ciutat, on hi eren detinguts part dels colpistes del 18 de juliol. Després de la guerra s'exilia a França i Suïssa i a la seva tornada al país s'instal·la a València, on morirà.
Es per aconseguir aquest canvi en el nom dels carrers deixant de banda els personatges feixistes en favor d'altres amb una actitud progressista que la Confederació General del Treball de Ponent ha posat en marxa diverses iniciatives de recuperació de la memòria històrica.
EL LLEGAT FOTOGRÀFIC D'UN METGE ANDORRÀ
Diari d'Andorra
30-10-2005
El claustre de l'Arxiu Històric de Tarragona és la primera plaça a acollir l'exposició sobre el fons fotogràfic de la casa Rossell d'Ordino, organitzada de manera conjunta entre el Govern d'Andorra i la Generalitat de Catalunya. En concret, la mostra, que és de caràcter itinerant, se centra en la part del fons de fotografies que el doctor andorrà Joaquim de Riba Camarlot va fer en diferents escenaris del camp de Tarragona durant el temps en què va viure a la localitat d'Alcover, on va exercir el seu ofici entre 1890 i 1920.
Imatges del port de Tarragona, de l'activitat en les cooperatives vitivinícoles en algunes localitats o retrats de grup i estampes quotidianes entre els segles XIX i XX formen el gruix de la mostra, que recull 231 fotografies del doctor De Riba. Les imatges es distribueixen territorialment de la forma següent: la Conca de Barberà (1), Baix Ebre (2), Baix Penedès ( 17), Baix Camp (27), Priorat (28), Tarragonès (74) i Alt Camp (82). La mostra fotogràfica estarà acompanyada de textos relatius a l'autor i a les imatges seleccionades. L'exposició la va inaugurar aquesta setmana el ministre d'Afers Exteriors, Cultura i Cooperació, Juli Minoves, al costat de la consellera de Cultura de la Generalitat, Caterina Mieras. El fons fotogràfic de la casa Rossell d'Ordino consta d'unes 700 plaques de vidre, de les quals 191 són relatives a Andorra i la resta il·lustren indrets de l'estranger, com ara les ciutats de Barcelona, Madrid i París.
En l'origen de l'exposició hi ha el fet que una gran quantitat d'aquest fons correspongui a les comarques de Tarragona. És per això que, després de la capital tarragonina, el muntatge, sota el títol La mirada d'un metge andorrà, viatjarà a diferents poblacions de la província catalana: el Vendrell (gener), Reus (febrer), Falset (març) i Valls (abril). La mostra acabarà el seu periple al maig a Andorra.
CIRURGIÀ DELS POBRES
Joaquim de Riba Camarlot (Ordino, 24 de març de 1856-Ordino, 20 de juny del1925) es va dedicar a la fotografia com a aficionat, mentre exercia l'ofici de metge. De fet, va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona entre el 1879 i el 1886. L'octubre de 1880 va ingressar, com a practicant de medicina a l'hospital de la Santa Creu, lloc que va abandonar un any després per motius familiars.
El 1890 es va instal·lar a Alcover, a l'Alt Camp, i dos anys després l'ajuntament d'aquesta població el va nomenar metge i cirurgià de les famílies pobres. L'any 1903 la Junta de Sanitat d'Alcover el va nomenar inspector de sanitat. De Riba va ser el primer fotògraf de la casa Rossell d'Ordino i la major part del fons fotogràfic és de producció seva. Es va casar amb Montserrat Martínez entre els anys 1889 i 1892. Després de complir la seva tasca com a doctor a Tarragona va tornar a Andorra i es va instal·lar a Ordino, on va morir cinc anys més tard.
El 1996 el fons de la casa Rossell d'Ordino va ser ingressat a l'Arxiu Nacional d'Andorra. Després de treballs de classificació, descripció i reproducció de la documentació fotogràfica que formava part del fons, el 1999, l'Arxiu va organitzar la mostra De la realitat a la subjectivitat: els fons fotogràfics de les cases Rossell i Areny-Plandolit (1840-1949), en què es mostrava part d'una producció fotogràfica inèdita i valorada pel seu caràcter artístic. El propòsit de fer una exposició entre Andorra i Catalunya va néixer el 2000, després d'una reunió entre el ministre de Turisme i Cultura i el conseller català d'aquesta matèria.
ELS ESTUDIS DE CONSTANTÍ: VINT ANYS D'HISTÒRIA
Eugeni Perea
Historiador
La presentació de la revista del Centre d’Estudis de Constantí és un acte anual que s’esdevé gairebé com una celebració familiar, tant per la continuïtat dels col·laboradors com de la bona acollida dels lectors i institucions culturals de l’entorn. Enguany, precisament, es compleixen els primers vint anys de l’aparició d’aquestes miscel·lànies, esdevinguda per primera vegada l’any 1985. De llavors ençà s’han editat 21 revistes, amb temes variats que van des del folklore fins a la història, passant per la biografia, l’arqueologia, el cançoner o la literatura, és a dir, tots aquells elements que configuren la representació de la vida activa i civilitzada d’un poble. Els col·laboradors també han estat molts i, si en féssim una relació, veuríem que per aquests butlletins hi han passat els més destacats escriptors i investigadors del Camp de Tarragona.
De fet, el Centre d’Estudis de Constantí neix en un moment històric de la transició política, en un moment en què ja a cel obert era possible recuperar el nostre passat, ordenar el territori i marcar les línies de futur del país, i tot això fet des de la realitat local dels pobles i de les persones. Per això, el Centre d’Estudis de Constantí no va néixer sol, sinó que va esdevenir fruit d’un part múltiple: al mateix temps que aquest, van néixer els seus germans d’Alcover, la Selva o Riudoms. Tots tenien la mateixa voluntat: fer dels seus respectius pobles una entitat amb sentit històric i cultural, amb personalitat, amb caràcter. Molts d’aquells propòsits es van perdre, van ser manipulats o, simplement, van morir; d’altres, però, reconvertits o vius, han seguit participant en la construcció d’aquest país i il·lusionant la seva gent, com és el cas de Constantí.
Avui no s’hi pensa en la importància d’aquell despertar social, o sembla poca cosa vistos els resultats al cap de vint o vint-i-cinc anys, però cal tenir perspectiva. Recordeu que aleshores se sortia d’una època en la qual a les classes populars els havia mancat tot element crític i de formació, i els seus actius humans, socials, havien estat sotmesos al més brutal dels controls polítics; per acabar d’entendre això recordem que en aquell moment també començaven a caminar, amb una certa llibertat i tutela, els partits polítics, els sindicats o l’associacionisme veïnal, de manera que tot estava en ebullició i res era cuit del tot.
Tanmateix, si amb xifres i proves a la mà, mirem l’evolució cultural del Camp de Tarragona en aquests darrers vint o vint-i-cinc anys, no podrem deixar de reconèixer la gran aportació que han fet els centres d’estudis al desenvolupament dels pobles. L’exemple de Constantí és inqüestionable: no solament per l’edició regular d’aquests butlletins, sinó també per la seva contribució al debat social i cultural, per les seves aportacions a la investigació i al coneixement de la llengua.
Per desgràcia, aquest esforç no sempre es veu recompensat de manera general ni per les administracions polítiques ni per la mateixa societat –universitat inclosa–, que, no obstant això, es beneficien del seu treball generós. Avui, qualsevol polític local o nacional es queixa de la manca de civisme i de col·laboració de la societat com un dels mals a corregir. Hi estic d’acord, el problema existeix, però quines són les mesures per a corregir-lo? I quina és la reflexió que es fa sobre els fets que ho produeixen?
Mireu, jo només us posaré dos exemples reflexius ben senzills però clars i contundents sobre aquesta qüestió: durant l’any passat, el pressupost de cultura gastat per les administracions municipals del Camp de Tarragona va ser d’1 a 8 respecte a festes. És a dir, de cada nou cèntims gastats, vuit anaven a festes de caràcter popular i un cèntim, un de sol, a cultura. Es diu que això és el que vol la gent i potser és així, però aleshores no ens podem queixar dels resultats. I amb això no vull dir que jo vagi en contra de les festes, ni molt menys, però en tot cas la festa ha de tenir sentit i continguts i no ha d’anar adreçada a l’adotzenament de la societat o ni ha de tenir finalitats electorals o partidistes.
El segon exemple que voldria posar és sobre la força desaprofitada que tenen els centres d’estudis, centres d’estudis com el de Constantí. Mireu, dels 63 centres d’estudis sensats actualment a Catalunya, 20 pertanyen al Camp de Tarragona, és a dir, el 31% del total. Malgrat la importància d’aquest nombre i dels socis que agrupen, què fan, o què fem en comú? Crec que els beneficis d’un treball sincronitzat i planificat quant als objectius, ajudaria a incidir sobre el territori d’una manera molt més eficaç i contundent.
Per canviar aquesta dinàmica van néixer els centres d’estudis, la raó de ser dels quals són les publicacions com la que avui presentem. Potser són un gra d’arena, però també són l’exemple que un altre model de societat és possible. I per a fer possible aquesta societat calen revistes, calen llibres, calen debats, cal formació i cal diàleg raonat. Aquests dies he tingut la voluntat de fullejar les publicacions que ha tret Constantí en els darrers vint anys i Déu n’hi do de la riquesa i de les aportacions que s’han fet, directament o bé amb col·laboració amb d’altres empreses.
En l’edició del Butlletí d’enguany, d’aquest número 21, tenim un altre bon exemple d’aquesta riquesa i de les aportacions serioses al coneixement del medi i de la societat de Constantí i del Camp de Tarragona, i que ara us comentaré amb més detall, amb la intenció d’engrescar-vos a llegir-lo.
El gruix d’aquest butlletí l’ocupa el castell, el castell i tot el que li està relacionat com són les muralles i els glacis. No hi ha dubte que aquest castell ha tingut una gran importància pel poble, no per les valoracions artístiques, tot i que podia tenir-les, sinó pel que representa de poder, de l’expressió de poder i de domini d’un senyor sobre la terra i la gent. Aquest castell va ser el Castellgandolfo de l’arquebisbe de Tarragona, ja que la mitra tenia aquí la seva residència estiuenca, però també era l’expressió del poder curial sobre els pobles del seu domini i d’aquí l’esclat d’un cert anticlericalisme. Tenint en compte aquesta expressió de poder i de domini, no és estrany que el castell patís tants atacs en el decurs de la història i fos lloc de resistència política. D’aquell castell no en queda ni rifa ni rafa, i sembla que els documents i plànols que podrien refer-lo sobre els papers, són escassos o inexistents, o de cartografia imaginària.
El tema ha donat per a que dos autors d’aquest butlletí hi esmercessin els seus treballs. Jordi Morant ha recopilat les diverses referències bibliogràfiques conegudes i les ha ordenades cronològicament. És una feina de síntesis que fa possible una imatge del castell, la imatge del poder i del senyoriu. Per la seva banda, i malgrat el que he dit, el doctor Miquel Aleu s’atreveix a fer una reconstrucció física del castell i del seu perímetre militar mitjançant plànols i dibuixos aixecats per ell mateix. Es tracta d’un treball més literari que no pas històric, ja que la base d’aquests dibuixos sovint neixen de la llegenda i de la imaginació de l’autor.
De fet, aquest treball del Dr. Aleu sobre el castell és una excusa per anar desplegant la seva memòria i oferir-nos històries i anècdotes del Constantí de la primera meitat del segle XX –recordo que el Dr. Aleu ha complert ja els 95 anys! Efectivament, en aquest text hi trobareu molta informació llegendària, però també alguns trets sobre la psicologia de la gent respecte al poder de la capital. En un moment determinat, per exemple, es carrega contra la gent de Reus perquè en enderrocar el castell la campana grossa, l’orgue i molts objectes de valor foren duts cap a aquella ciutat. Potser això també sigui una llegenda, però en tot cas respon a una constant dels reusencs, tant en l’acaparament de patrimoni comarcal com d’afillament de personatges singulars. I nosaltres, els riudomencs, en tenim prou experiència!
Un altre article d’aquest butlletí fa referència al patrimoni arqueològic, i ha estat escrit per Lluís Papiol. Per mi és un article rar ja des del mateix títol anunciador –Quan el gall canti, on seràs tu?– fins a la mescla de valors científics i d’història sagrada que conté ja que, de fet, s’hi pot seguir la vida de Jesús mitjançant diversos passatges evangèlics transcrits literalment o bé assistir a la destrucció de Jerusalem a través dels textos de l’historiador jueu, romanitzat, Flavi Josep.
De fet, el que fa Lluís Papiol és reconstruir una història a partir de la troballa d’unes peces arqueològiques –monedes, fragments de ceràmica, imatges– i per això li cal situar-les en el seu espai cultural i ideològic com és el cristianisme.
Jaume Massó, que gairebé forma part de la plantilla de redacció d’aquest butlletí, en aquesta ocasió publica i comenta quatre cartes de Josep Maria Porta a Salvador Vilaseca sobre les excavacions de Centcelles, escrites entre 1961 i 1962. Per mi aquest article té un doble valor, ja que si per una banda desvetlla l’interès per la metodologia de treball de l’arqueologia respecte a aquest mausoleu de Centcelles, per l’altra l’article posa de relleu la importància dels col·laboradors locals que tenia Salvador Vilaseca escampats arreu del Camp de Tarragona. L’ampliació i suma de treballs com aquest em sembla que poden ajudar a dibuixar, o bé a perfilar, un mapa dels erudits locals de la comarca a l’època de la dictadura, generalment tots ells mestres, metges o sacerdots.
Finalment, en aquest butlletí hi trobareu un article de Josep Estivill, molt interessant i útil per a estudiants i investigadors, ja que fa referència als nous mitjans d’accés al coneixement que proporcionen les noves tecnologies i internet.
Malgrat l’extraordinària divulgació tecnològica d’avui en dia i la facilitat d’accés a internet per part d’un ampli sector de públic, els seus recursos encara no són prou ben coneguts ni explotats. Una informació periodística recent assegurava que un seixanta per cent del temps emprat en la consulta de les pàgines d’internet podria estalviar-se si hom conegués les vies d’accés a la informació buscada. Un seixanta per cent del temps d’estudi és un percentatge molt alt, exageradament alt, sobretot si tenim en compte que aquesta avaluació es feia entre joves estudiants d’entre quinze i vint anys! Doncs bé, la guia de recursos recopilats per Josep Estivill en aquest article va adreçada a facilitar l’estalvi de temps, a l’accés directe a les fonts de coneixement històric i social i tenint Constantí com a punt de referència central.
La presentació d’una nova edició del Butlletí del Centre d’Estudis, el que fa número vint-i-un, en aquesta Diada Nacional de Catalunya que avui celebrem, a mi em sembla que pot representar dues coses molt importants, molt significatives, que vull destacar com a remat de les meves paraules de presentació del butlletí.
En primer lloc, constatar l’existència d’una societat civil que treballa en la investigació i divulgació de la seva història i que a més, aporta elements de crítica i de base per construir una societat més entenimentada, més raonada i més dialogant amb el seu entorn. Em sembla que això són els fonaments de qualsevol societat, projectant-se des de la base local per a construir un país modern i efectiu.
Però en segon lloc, crec que actes com aquest també posen de relleu la fragilitat d’entitats culturals com els centres d’estudis, sovint amb no prou recursos econòmics i de col·laboradors o poc reconeguts en la seva feina a causa, moltes vegades, de la seva actuació crítica amb el poder local.
En aquest sentit, crec que Constantí pot ser un bon exemple de treball científic i d’aportació i relació cultural amb la societat, com demostra l’aparició d’aquest nou butlletí després de vint anys producció editorial.