EL RACÓ DE L'ARXIU

Butlletí de l'Arxiu Històric Municipal de Constantí
NÚMERO 13 (ABRIL-MAIG 2005)
versió pdf (1'3 Mb)

CAMBRILS. L'AJUNTAMENT APROVA EL REGLAMENT DE L'ARXIU MUNICIPAL
ARXIU MUNICIPAL DE CAMBRILS

El dia 29 de desembre passat entrà en vigor el reglament de l'Arxiu Municipal de Cambrils. El Ple de l'Ajuntament l'aprovà el 30 de novembre i el 28 de desembre el Butlletí Oficial de la Província en publicà el text complet.

El reglament permetrà regular tots els aspectes que estan relacionats amb el funcionament de l'Arxiu Municipal. Descriu qüestions com els documents que conformen l'arxiu municipal o les normes d'accés públic a la documentació.

Quines funcions fa l'Arxiu Municipal?

1.- Gestionar els documents.

2.- Garantir l'accés als documents.

3.- Protegir i difondre el patrimoni documental de Cambrils.

Quins documents hi ha a l'Arxiu Municipal?

a) Els documents que produeix o rep l'Ajuntament de Cambrils en l'exercici de les seves funcions.

b) Els documents que li cedeixin persones físiques, jurídiques, públiques o privades. Aquestes cessions de documents poden ser en forma de donació o de dipòsit.

Protecció i difusió del patrimoni de Cambrils

L'Arxiu Municipal contribueix a protegir i difondre el patrimoni documental de Cambrils.

El sistema de gestió dels documents de l'Ajuntament

- L'Arxiu Municipal és l'òrgan municipal especialitzat en la gestió de documents.

- Elabora i revisa el quadre de classificació de la documentació municipal.

- Estableix els calendaris de transferència, accés i conservació de la documentació municipal.

- Els diferents departaments de l'Ajuntament transfereixen periòdicament a l'Arxiu Municipal la documentació que produeixen.

- L'Arxiu Municipal vetlla perquè totes les dependències de l'Ajuntament on hi ha dipositada documentació tinguin les condicions ambientals, de seguretat i d'higiene adients per a la seva conservació.

Consultar la documentació

L'Arxiu Municipal atén tant les consultes dels departaments municipals com les dels investigadors i ciutadans en general.

L'accés dels ciutadans a la documentació

- Els ciutadans i investigadors poden accedir a la documentació.

- Només es pot negar l'accés per respectar les excepcions que fixa la legislació vigent: el dret a la intimitat, la seguretat de l'Estat i la investigació dels delictes.

- Els ciutadans només poden accedir a la documentació que conté dades personals si li afecten personalment.

- Els ciutadans i investigadors poden obtenir reproduccions dels documents que consulten, sempre que es garanteixi la conservació d'aquests documents, es respectin els drets de propietat intel·lectual i s'aboni la taxa corresponent.

Es pot consultar el text completdel reglament de l'arxiu al web municipal:
http://www.cambrils.org

REUS. ES DECLARA UN INCENDI A L'ARXIU DEL BANC CENTRAL HISPANO

P. PLAJA
ELPUNT&VILAWEB, 05-04-2005

Un incendi va afectar ahir a la tarda les dependències de l'arxiu del Banc Central Hispano de Reus, situat a la plaça Prim de la ciutat. Els Bombers, quan faltaven pocs minuts per les cinc de la tarda, van rebre un avís que els alertava que hi havia moltíssim fum a l'edifici. En arribar al lloc dels fets van poder controlar les flames sense problemes però van haver de treballar durant tota la tarda per aconseguir ventilar-lo. Una treballadora, que estava realitzant tasques de neteja, va haver de ser atesa per una lleu inhalació de fum i la resta de treballadors no van resultar afectats.

LLEIDA. INAUGUREN L'ARXIU HISTÒRIC PROVINCIAL

M.J.I.
El Periódico, 20-04-2005

Un edifici en forma de cub, de pedra grisa i vidre, dissenyat pels arquitectes Josep Benedito i Santiago Orteu, acull des d'ahir l'Arxiu Històric Provincial de Lleida. L'immoble, inaugurat per la ministra de Cultura, Carmen Calvo, i valorat en 5 milions, és a la zona cultural de l'Illa de la Maternitat, al costat de la biblioteca pública i el futur Museu Diocesà i Comarcal. L'arxiu guarda documentació dels segles XIII al XX, tal i com va explicar la directora, Pilar Faci.

LA GESTIÓ INTEGRAL EN L'ADMINISTRACIÓ MUNICIPAL: BARCELONA I EL SISTEMA AIDA

Què és el sistema AIDA?

És un sistema de gestió integral de la documentació municipal per a tot el cicle de vida dels documents, que va posar en marxa l'Ajuntament de Barcelona per al tractament de qualsevol document, independentment del seu suport i que normalitza el tractament arxivístic en qualsevol nivell d'arxiu.

A continuació expliquem els aspectes fonamentals dels minuciós procés de disseny i implementació que es va seguir per fer viable aquest sistema. Podeu trobar més informació al web de l'Arxiu Municipal de Barcelona a l'adreça: http://www.bcn.es/arxiu/

Dipòsit de documentació de la nova seu remodelada de l'Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona

Primera fase: anàlisi de la situació

Durant un any, un equip d'arxivers va dur a terme una recollida sistemàtica de dades, per tal d'analitzar la situació de la documentació a les oficines i òrgans de l'administració municipal, i conseqüentment elaborar un pla d'actuació a curt i mig termini.

La informació recollida, que ocupa quatre volums, va propiciar l'inici d'una actuació planificada. Es van elaborar uns primers instruments normatius, fonamentalment les Normes reguladores de l'organització i funcionament del sistema municipal d'arxius (1990), la Instrucció relativa als Arxius Municipals de Districte (1991) i el Reglament de l'Arxiu Municipal que van permetre recuperar la capacitat d'operar sobre tot el patrimoni documental municipal, més enllà de les dependències orgàniques dels diferents serveis.

En aquest moment es definia l'Arxiu Municipal com el constituït per l'Arxiu Històric de la Ciutat, l'Arxiu Municipal Administratiu i la xarxa d'Arxius Municipals de Districte. Els arxius de les oficines també van integrar-se en aquest sistema, impulsat per l'arxiver en tant que servei central que garanteix una actuació concertada i homogènia en tots els òrgans de l'administració municipal de Barcelona.

Segona fase: definir i configurar el sistema

En una segona fase es van definir els principals instruments en la gestió del sistema arxivístic: el quadre d'organització de fons documentals, els quadres de classificació de la documentació, el mètode de descripció documental i la metodologia d'avaluació, valoració i calendari de conservació i accés a la documentació.

La implantació del sistema arxivístic va comportar:

a) Implantar el Quadre de Classificació Uniforme de Documents en els arxius de les oficines.

b) Aplicar la informàtica en el tractament de la documentació activa.

c) Elaborar un programa informàtic per a la gestió integral de la documentació (vegeu-ne una pantalla en la imatge adjunta).

d) Aprovar la Instrucció sobre el Sistema d'Administració Integral de la Documentació i dels Arxius (AIDA).

Tercera fase: aprovació del Sistema AIDA

La configuració definitiva del sistema AIDA va ser l'any 1998 mitjançant l'aprovació de la Instrucció relativa al sistema d'Administració Integral de la Documentació i dels Arxius de l'Ajuntament de Barcelona.

Aquesta instrucció és una compilació de part de les normes anteriors i suposava:

a) Considerar el sistema de gestió integral de la documentació com una part substancial del conjunt de polítiques i procediments en la gestió administrativa general de l'Ajuntament.

b) Considerar l'arxiver com l'encarregat de la definició de les tècniques i metodologies per al tractament de la documentació en tot el seu cicle de vida, i de la implantació del sistema en les oficines de qualsevol nivell de l'administració.

La Instrucció defineix els criteris bàsics per a l'organització dels arxius de les oficines: formació d'expedients, classificació, eliminació, transferències, incorporació de noves tecnologies i validació dels documents electrònics, informàtics i telemàtics. En aquest sentit, estableix quadres d'organització de fons, mètodes de descripció documental i calendaris de conservació i accés com a instruments bàsics del sistema.

Aquestés, a grans trets, el procés que va seguir l'Ajuntament de Barcelona en la implantació d'un sistema de gestió documental.

L'ACTUACIÓ D'UN NOTARI TARRAGONÍ A LLEIDA I CONSTANTÍ. UN EXEMPLE DE DISPERSIÓ DOCUMENTAL

JOSEP M. T. GRAU I PUJOL
Ex-director de l'Arxiu Històric Comarcal de Santa Coloma de Farners

Els catàlegs dels fons notarials conservats en arxius públics en curs de publicació, per part de la Fundació Noguera (1), ens mostren l'existència sistemàtica de documents pertanyents a altres districtes diferents del propi, alguns dels quals geogràficament molt allunyats. Els coneixem com a notaries foranes (2).

Diverses són les explicacions a aquesta situació, però la més habitual és la mobilitat del notari, que s'emportava amb ell els manuals de la notaria anterior, o bé, un cop difunt, eren els hereus els qui els traslladaven a una altra població (3). El manteniment dels llibres responia a un benefici econòmic obtingut a partir de l'emissió de còpies d'escriptures, a banda del cobrament dels deutes pendents que el notari tenia minuciosament anotats en un llibre de comptes.

Enmig dels milers de manuals notarials de l'Arxiu Històric de Tarragona (4), n'hem localitzat set pertanyents a la notaria de Lleida, tots del discret Josep Alemany i Bonai (5), notari públic per autoritat reial que exercí a Lleida del 1736 al 1741 (6). El primer manual, reduït en folis com la resta (7), l'obria a Lleida el 26 de març del 1736. Observem que el seu àmbit geogràfic de treball es concentrava a la ciutat de Lleida (vegeu fotografia inferior) i la seva àrea d'atracció: poblacions del Segrià, de la Noguera i, esporàdicament, de les Garrigues. Així, l'any 1736, el trobem escripturant a Corbins, Alguaire, Albesa i Aspa; el 1737 a Almenar, Alguaire, Torrefarrera, Benavent, Juneda, Menàrguens i Vilanova de la Barca. Els clients més habituals són els ajuntaments, esglésies i comunitats religioses, sense oblidar els particulars. En referència a la llengua, utilitza el llatí i el català, i, en menor grau, el castellà.

L'any 1741 canvià la seva residència per la de Tarragona. El 4 d'agost autoritza un acte a Constantí on afirma residir a Tarragona, tot i que el dia 16 del mateix mes torna a ser a Lleida. El 15 de novembre, i després d'un buit de tres mesos, és novament a Constantí (8).

El primer llibre de la sèrie de capítols matrimonials (1737-1791) és compartit entre les dues notaries. Fins l'any 1740 els actes es realitzen al Segrià: vuit a Lleida, un a Corbins, un a Térmens i un a Alguaire. El 1741 n'hi ha un d'Aspa, un de Lleida (21 de maig) i el darrer a Constantí (25 de juny). El 1742 encara en trobem un a Lleida (2 de desembre) i tres de Constantí. L'any 1743-1744 no en fa cap.

Les relacions familiars de Josep Alemany Bonai amb Lleida són per part de la seva mare, Josepa Bonai originària de dita ciutat (9). Per altra banda, el seu avi patern, Gaspar Alemany, visqué a Alguaire, on exercí de prevere beneficiat un cop vidu (10).

El manual de 1742 és el primer que podem considerar com a plenament de Tarragona, des d'on documentem un únic viatge a Lleida, el 10 de maig. Fixarà la seva residència a la capital si bé actuarà sovint en pobles propers, com l'esmentat Constantí (a la foto de la dreta) o a la veïna Canonja. El nostre notari arrelà a Tarragona, d'on provenia la branca paterna familiar (11). Allí es casava el 9 d'abril del 1746 amb Ignàsia Dalmau Betriu, filla del doctor en drets Rafael, i de Serafina (12). El 1774 era candidat a regidor de l'ajuntament (13), càrrec que exercí el seu cosí germà, Gaspar Domènec Alemany Vernis (14).

El 25 de juny del 1791 Josep Alemany Bonai moria a Tarragona a l'edat de vuitanta anys (15). En el seu testament, obert el mateix dia (16), deixava com a hereu dels béns rebuts en herència (17) al seu nebot Josep Francesc Alemany Massó, escrivent (17); i dels béns guanyats al llarg de la vida, a Déu Nostre Senyor, per a misses i fundacions (18). A més, destinava una peça de terra del terme de Constantí que tenia comprada a carta de gràcia per 600 lliures, al manteniment del llit de la imatge de la Mare de Déu d'Agost del convent dels pares carmelites descalços. Feia marmessors el canonge penitencier, el prior dels pares carmelites descalços i el prevere Antoni Pastor, tots de Tarragona. Fou enterrat el 27 dels mateixos mes i any al vas de la seva família al convent dels descalços de la ciutat, després d'un solemne funeral, amb quaranta capellans, dues creus i vuit atxes.

Finalment, és interessant de remarcar la cessió que fa en el testament dels seus manuals, dels del seu besavi i dels de Francesc i Josep Focs, al notari Ramon Fàbregas. La meitat dels guanys dels "extractes" (còpies) dels actes dels Focs s'haurien de pagar als pares carmelites a fi de realitzar misses per a llurs ànimes.

NOTES

1.- Fins ara han aparegut publicats els de Sitges (1981), Vilafranca del Penedès, Lleida, Puigcerdà i Tremp (1983), Terrassa i Sabadell (1984), Solsona (1985), Cervera i Vic (1986), Valls (1989), Barcelona (1990), Sant Feliu de Llobregat i Balaguer (1991), Arenys de Mar (1992), Manresa (1993), Sort iEl Vendrell (1995), Santa Coloma de Farners i Girona (1996), Igualada (1997), Falset, Gandesa i Tarragona (2000), Vilanova i la Geltrúi Barcelona (2001), Figueres (2001 i 2004)A la nostra demarcació resten encara per publicar els catàlegs dels districtes de Montblanc, Reus i Tortosa.

2.- Vegem-ne uns exemples. A l'Arxiu Històric Comarcal de Valls hi trobem manuals de notaris de Tarragona, Guissona, La Selva del Camp, Santa Coloma de Queralt i Cornudella. A l'Arxiu Històric de Lleida s'hi custodien -entre d'altres-manuals de La Selva del Camp, Poboleda i Flix. A l'Arxiu Històric Comarcal de Cervera en podem consultar de Valls, Montblanc, Barcelona, Manresa i Igualada.

3.- Altres motius de canvi de localitat són la compra-venda i els esdeveniments bèl·lics. Així, la darrera guerra civil comportà no només la destrucció de documents, sinó la concentració d'arxius en algunes localitats, a instàncies de la Generalitat republicana, que han perdurat fins a temps recents, així l'any 2004 es retornaren al seu lloc d'origen els manuals de les notaries dels districtes de Montblanc i Tortosa, que anys enrere ja havien estat microfilmats.

4.- Una visió general dels fons ens la donà Josefina Cubells, "Arxiu Històric de Tarragona", a la Guia dels arxius històrics de Catalunya, 2, ps. 7-69. Més recentment s'han editat díptics divulgatius actualitzats.

5.- Fill de Josep Alemany Genovès, el qual també fou notari apostòlic resident a Lleida, on l'any 1740 afirmava tenir 54 anys. Era enterrat a Tarragona entre els anys 1765 i 1766, segons consta en el llibre d'índex d'òbits de la Catedral. Les inscripcions d'aquests anys no es conserven.

6.- El suposem continuador de la notaria de Josep Bealdú (1693-1736). El succeirà Francesc Miró (1740-1773) o Miquel Roig (1740-1785). Lluïsa Cases, Catàleg dels protocols notarials de Lleida, Barcelona 1983, pp. 86-87 i 97. A Lleida es documenta entre el 1731 i 1749 l'activitat notarial de Francesc Bonai, parent de Josep Alemany Bonai.

7.- De tamany foli, en paper segellat, tots tenen índex i estan enquadernats en pergamí. Presenten un bon estat de conservació. Com que aquests ítems són comuns, resumirem la fitxa amb epígraf, datació i foliació. Es tracta de Primum manuale (1736) 1-20 fs., Primum manuale (1737) fs. 21-66, Primum manuale (1738) fs. 67-95, Manuale (1739) fs. 96-112, Manuale (1740) fs. 123-159. Tots els anteriors estan relligats en un sol volum: AHT, FN Tarragona, registre 434. Manuale (1741) fs. 1-23 (AHT, FN T registre 435). I Manual de capítols matrimonials (1737-1751) 108 fs (corresponen a Lleida els anys 1737-1741).

8.- Les tres escriptures finals del 1741 tracten de la construcció de la nova església parroquial de Constantí. Estan signades a Constantí (15 de novembre), a Tarragona (22 de novembre) i a Vallmoll (23 de novembre). El rector de Constantí era Antoni Marsal. Al llarg de l'actuació tarragonina, els llaços amb Constantí -on tenia propietats immobiliàries- seran presents en tots els manuals.

9.- El 3 d'abril del 1719 es casaven Josep Alemany Genovès i Josepa Bonai Pallàs, filla de l'apotecari de Lleida -ja difunt-, Jaume, i de Francesca, veïna de Tarragona. AHAT, Catedral, Matrimonis 1696-1717, f. 105.

10.- Casat amb Vicenta Genovès, havia estat negociant i militar.

11.- A Tarragona actuà en el segle XVII (1646-1676) Agustí Alemany, notari públic per autoritats apostòlica i reial, segurament el seu besavi. En l'acta de matrimoni celebrat el 3 de desembre del 1645 a la Catedral consta com a originari de Reus, fill del negociant Josep Alemany i d'Elisabet. La seva muller. Maria Reig, era filla d'un altre negociant de Reus, Gaspar, i d'Elisabet, residents a Tarragona. AHAT, Catedral, Matrimonis 1631-1652, f.136.
Encara coneixem un altre notari de Tarragona emparentat amb Josep Alemany Bonai, el seu oncle Melcior Corbera, qui actuà del 1682 al 1719.

12.- AHAT, Catedral, Matrimonis 1742-1754, f. 51.

13.-Antoni Jordà, Una nova visió de les reformes municipals de Carles III. L'Ajuntament de Tarragona (1760-1808), Tarragona 1990, p. 40.

14.- Gaspar Domènec Alemany Vernis (1741-1787), doctor en lleis i regidor de l'ajuntament tarragoní del 1786 al 1787, era fill de Gaspar Alemany Genovès, capità de l'exèrcit i militar com el seu pare (vegeu nota 10), el qual havia contret matrimoni amb Rosa Vernis, filla del doctor en drets, Domènec Vernis el 31 de març del 1732 (AHAT, Catedral, Matrimonis 1717-1742, f-146), i signava testament a Tarragona el 17 de gener del 1782 (AHT, FN T 452, Manual de testaments 1748-1787, fs. 125-126).
Antoni Jordà en el seu llibre Poder i comerç a la ciutat de Tarragona. S. XVIII, Tarragona 1988, ps. 284-285, repassa la seva biografia de l'Alemany Vernis: casat el 1762 amb Francesca Massó, natural d'Ulldemolins (filla del metge de Cambrils Pau Massó) un fill seu el sobrevivia només dos anys. Gaspar Ramon Alemany Massó, estudiant de lleis, moria, als 18 anys, l'1 de febrer del 1789 (testament davant del notari de Tarragona Josep Antoni Fàbregas, 30 de gener del mateix any).

15.- AHAT, Catedral, Òbits, volum 2 (1782-1798), f. 177v. La seva muller havia mort el 19 d'agost del 1790, als setanta anys, i fou enterrada al fossar de la Seu (f. 163v).

16.- AHT, FN Tarragona 667, manual 1791, fs. 73-84. Vivia al Portal del Carro o de Sant Magí.

17.- Eren els béns provinents del seu avi Gaspar Alemany Reig, consistents en una masia a Constantí, i 7 jornals d'horta al terme de Tarragona.

18.- Sembla que la intenció inicial era la d'orientar-lo a l'ofici de notari. S'havia compromès en matrimoni amb la fillola del seu oncle, Ignàsia Carbonell Abellà, la qual rebria mil lliures de dot. Obtindrà el títol de Ciutadà honrat de Barcelona.

19.- Es vengueren els béns en pública subhasta i s'obtingueren 1.998 lliures 11 sous 2 diners. L'inventari fou realitzat pel notari Ramon Fàbregas l'1 de juliol del 1791 (AHT, FN T 667, manual 1791, fs. 91-104) i l'encant el dia 24 d'octubre del mateix any (fs. 188-205). A banda dels béns mobles i la casa on vivia, posseïa 4 jornals de vinya-campa-olivera al terme de Vilallonga del Camp.

L'11-M I ELS DOCUMENTS DE JOSÉ MARIA AZNAR

En la comissió parlamentària que fa uns mesos va inspeccionar els fets relacionats amb l'atemptat terrorista de l'11 de març de l'any passat a Madrid, el president del govern, José Luís Rodríguez Zapatero, va denunciar que el govern de José María Aznar havia fet desaparèixer alguns documents oficials de la seu de Presidència del Govern.

Recordem que la llei estableix clarament que cap càrrec públic quan cessa no pot emportar-se a casa els documents públics sinó que té l'obligació de deixar-los als seus successors o bé transferir-los a l'organisme immediatament superior en la jerarquia, però mai quedar-se'ls o disposar-ne com si fossin seus.

En aquest cas, la denúncia de Zapatero es referia al fet que Aznar s'hauria emportat la documentació més comprometedora, una documentació que posaria en qüestió la versió oficial en la gestió de la crisi de l'11-M.

En aquests moments, el govern socialista ha contractat els serveis d'una consultoria per intentar restaurar el contingut d'alguns fitxers informàtics que haurien estat intencionadament esborrats durant els dies previs al traspàs de poders. Segons informa El semanal digital aquesta empresa seria Soluziona, una filial d'Unión Fenosa. També ha estat demanat un informe a l'Advocacia de l'Estat per saber si l'anterior govern podria haver comés cap delicte amb l'esborrament dels fitxers.

El Partit Popular ha negat totes aquestes acusacions. Afirma que els documents als quals es fa referència són tan sols apunts i notes personals, i acusen al PSOE de voler desprestigiar tota l'etapa de govern dels populars.

FOTOGRAFIES MANIPULADES. EL CAS HEINZ CHES

La policia franquista va manipular les fotografies de Heinz Ches, l'enigmàtic jove executat amb Puig Antich el 2 de març de 1974, acusat d'assassinar un guàrdia civil, una acusació que després es va demostrar que era del tot infundada.

Ches

La revista El Caso va publicar una portada on sortia la imatge de Ches amb pinta de malfactor. Aquesta foto l'havia facilitada la policia però l'havien retocada a propòsit a partir d'una altra fotografia de cos sencer feta al moment d'ingressar a comissaria. Comparant les dues imatges pot veure's com a la foto distribuïda als mitjans de comunicació li van afegir un cabell llarg i bigoti.

Ches

Com explica Valèria Gaillard a El Punt (04-03-2005), la foto de la portada de El caso va obsessionar el periodista Raúl M. Riebenbauer: Em vaig quedar atrapat en la seva mirada. Qui era aquest home? Què feia aquí?. A partir d'aquí va encetar una recerca que el portaria a trobar, l'any 1995, l'advocat defensor i després a accedir amb moltes dificultats al sumari judicial. Així va descobrir que no era polonès sinó alemany i que el seu nom, fals, l'havia reconstruït partint del nom del pare, Heinz, i el cognom de la mare, Ches. Amb l'ajuda de fotografies cedides per la família, l'escriptor reconstrueix la seva vida des de la infància fins a la seva estada a Tarragona, on el van detenir acusat d'assassinar a sang freda un guàrdia civil al bar d'un càmping de la costa. Em vaig trobar immers en una trama amb tons d'espionatge. El testimoni principal del seu cas es va suïcidar i el seu traductor durant el judici va ser un espia condemnat a mort.".

Les dificultat per accedir a l'expedient del cas van ser moltes. Va ser la primera sentència, el 1997, a la qual es va donar accés, va comentar. A l'edifici militar del passeig Colom, el periodista va passar matins sencers revisant l'arxiu i va arribar a manuscriure fins a 300 pàgines. No va poder fer ni fotocòpies ni fotografies. Davant d'aquest panorama, Ribenbauer va concloure: El llegat de la dictadura encara té molt pes.

L'ODISSEA DELS PAPERS DE LA CNT

Jaume Moreno va publicar fa uns mesos un article que portava per títol "L'inacabable exili holandès dels arxius de la CNT" (L'Avenç, 291, maig 2004, pàgines 53-55). En recollim alguns dels aspectes més interessants perexplicar l'odissea que van patir alguns fons documentals a conseqüència dels estralls ocasionats per la Guerra Civil. Un dels fons més viatgers va ser el del sindicat anarquista CNT.

Cartell de la CNT-FAI

A començament de 1939, quan es feia evident la derrota de la República i quan les tropes franquistes avançaven per terres catalanes, la CNT-FAI va decidir que calia, de manera urgent, salvaguardar el seu arxiu documental i evitar-ne la incautació per part de les autoritats feixistes. La documentació triada es va carregar en camions i es va traslladar a París.

Al mes d'abril, es va signar un contracte de dipòsit de l'arxiu de la FAI i aquest mateix dia sortiren els documents cap a Londres, a la seu anglesa de l'Institut Internacional d'Història Social.

Mariano Vázquez

Al cap d'un mes, Mariano Vázquez va signar un acord similar per a l'arxiu de la CNT. Mariano Vázquez, Marianet, era el secretari general del sindicat anarquista, obrer de la construcció i un dels pocs gitanos que van ocupar càrrecs de responsabilitat a l'època (Marianet, a la imatge de l'esquerra).

Els documents també es trasllada-ren a Londres pel fet que era una seu que es considerava més segura que la de París, que ja havia estat assaltada al 1936 quan un grup de desconeguts, probablement agents del servei secret de Stalin, va robar-hi diversos documents pertanyents a Trotski.

El dipòsit de la CNT constava de 21 capses amb 106 paquets, encara que segons altres fonts podrien comptar-se fins a una quarantena de capses.

El 1947, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, els arxius de la CNT es traslladaren a la seu central de l'Institut a Amsterdam i, donat el seu mal estat de conservació (humitats, floridures, etc.), es va sotmetre a un tractament especial de conservació i se'n van fer còpies de seguretat.

Als anys cinquanta el sindicat anarquista a l'exili establí nous contactes amb l'Institut, que s'intensificaren a partir del 1973 en iniciar converses per decidir el futur de l'arxiu després de la mort de Franco.

Als anys vuitanta, les tensions generades per les diferents posicions sobre la participació en les eleccions sindicals desemboquen en una escissió de la qual neixen dues organitzacions, la CGT i l'actual CNT, reconeguda com a successora legítima del sindicat primigeni per sentència judicial. Aquesta última va tancar al 1994 un contracte de custòdia dels documents amb l'Institut Internacional d'Història Social. Hi ha més informació al web http://www.iisg.nl/archives/gias/c/10741871.htm

Una còpia microfilmada del fons d'aquestes organitzacions anarquistes es troba a la Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo de Madrid. Més informació a través del seu web: www.cnt.es/fal/home.php

LA UGT TAMBÉ RECUPERA ELS SEUS DOCUMENTS

FUNDACIÓ COMAPOSADA

L'11è congrés nacional de la UGT de Catalunya, celebrat a Tarragona, va encomanar a la Fundació Josep Comaposada l'organització i la gestió de l'Arxiu històric del sindicat. Els organismes emissors de la documentació -escrita, gràfica, audiovisual- són vius o han existit anteriorment: el Secretariat Nacional de la UGT de Catalunya, les unions territorials, les federacions nacionals, els sindicats territorials, les seccions sindicals d'empresa, els departaments de la UGT i les entitats amb personalitat jurídica pròpia però integrades dins de l'ugetisme (com ara fundacions i centres de formació). Per a l'arxivística, no hi ha diferència entre document administratiu i històric: qualsevol document administratiu a la llarga és un document històric. Per aquest motiu, l'Arxiu històric de la UGT desenvolupa una tasca de recuperació de la memòria històrica de l'ugetisme i del progressisme en general, que es concreta en iniciatives com la reclamació del fons documental confiscat durant la guerra civil i segrestat a l'Archivo General de la Guerra Civil.

EL GOVERN BASC FA PÚBLICS 150 DESAPAREGUTS DE LA GUERRA CIVIL

DAVID PORTABELLA · Bilbao
AVUI CULTURA I ESPECTACLES, 23-03-2005

La Societat de Ciències Aranzadi va presentar ahir un primer balanç de la seva investigació sobre 350 casos de ciutadans bascos afusellats o desapareguts durant la Guerra Civil. En un acte en què van ser rebuts pel lehendakari, Juan José Ibarretxe, i pel conseller de Justícia basc, Joseba Azkarraga, el col·lectiu Aranzadi va assegurar que ja ha aconseguit oferir a 150 famílies d'afusellats o desapareguts una explicació de com van ser els seus últims dies amb l'aval de documentació gràfica i escrita.

Aranzadi és l'embrió d'un equip de treball format per antropòlegs i historiadors que, dirigits pel professor de medicina forense de la Universitat del País Basc Francisco Etxebarria, treballen des de fa més d'un any i mig en projectes de recuperació de la memòria inspirant-se en els exemples de França i Alemanya sobre la Segona Guerra Mundial. Segons Etxebarria, una part d'aquest treball consisteix a enregistrar els testimonis familiars perquè no es dilueixi en l'oblit el seu "sentiment d'injustícia": Tenim exemples emocionants, sobretot quan les famílies ens acaben dient que és el primer cop en gairebé 70 anys que algú s'ha preocupat pel seu cas.

Recuperació d'esquelets humans morts al 1936 a Zaldibia.

En la seva intervenció, Ibarretxe va elogiar la resolució de 150 casos per part d'Aranzadi i va voler renovar el seu compromís de col·laboració amb aquest col·lectiu perquè els familiars de les persones desaparegudes sentin la proximitat dels investigadors i de les institucions basques. Com a mostra dels treballs, Ibarretxe va exhibir una sivella de cinturó i un llapis recuperats a les fosses d'Elgeta que pertanyien a un jove gudari (soldat basc). Si a nosaltres ens causa una tremenda emoció, ¿què pensaran quan ho tenen els familiars?", es va preguntar. El lehendakari va assenyalar que no es pot permetre que aquest llapis es quedi sense escriure i va garantir que el govern basc aprofundirà la col·laboració amb Aranzadi per seguir escrivint aquesta part de la història que no va poder explicar aquell jove.

ÈXIT DE VISITANTS DE LA RUTA TURÍSTICA BATALLA DE L'EBRE

TINET DIGITAL

Segons les dades sobre l'afluència de visitants als espais de la Batalla de l'Ebre, unes 800 persones han visitat aquests espais històrics durant aquesta passada Setmana Santa.

Recordem que la primera ruta del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre va ser inaugurada recentment. El COEMBE, format pels Ajuntaments de Corbera d'Ebre, Batea, Caseres, La Fatarella, El Pinell de Brai i Vilalba dels Arcs, pel Consell Comarcal de la Terra Alta i pel Govern de la Generalitat de Catalunya, és el responsable del projecte de recuperació i condicionament d'espais històrics de la Terra Alta que s'uniran per mitjà de diferents itineraris de visita. L'objectiu és recuperar la memòria històrica, fer pedagogia de la pau i dinamitzar l'economia de la Terra Alta.

De manera paral·lela a la posada en marxa de la ruta, es van celebrar les I Jornades de Difusió dels espais de la Batalla de l'Ebre al Consell Comarcal de la Terra Alta (Gandesa) que van aplegar comerciants, restauradors, membres de la cultura, joventut i món de l'Educació així com diferents ajuntaments de la Terra Alta i la Ribera d'Ebre. L'objectiu de les jornades era la difusió d'aquests espais buscant complementar la part pedagògica del projecte amb els usos turístics i la dinamització econòmica de la comarca.

LA GENERALITAT SUBVENCIONA LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA DEMOCRÀTICA

DIARI OFICIAL DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, 05-04-2005

Un dels objectius del Departament de Relacions Institucionals i Participació és la creació del Memorial Democràtic amb la finalitat de recuperar, conservar i proclamar la memòria democràtica antifranquista com a patrimoni col·lectiu i, per tant, fomentar els seus valors en els quals es basa la convivència democràtica de la societat catalana actual. Aquest Memorial s'inspira en la realitat i l'exemple d'institucions similars existents arreu d'Europa i del món, institucions destinades a garantir el dret dels ciutadans al coneixement històric de la devastació que va sofrir la humanitat amb l'aparició del feixisme i altres dictadures, i de la resistència que una part de la ciutadania hi va oposar.

La democràcia requereix l'accés dels ciutadans al coneixement històric com a única garantia de respecte a la pluralitat de memòries, per la qual cosa aquest és un dret civil que el Govern ha de garantir i promoure.

En aquest marc s'enquadra una línia de subvencions de fins a 200.000 euros a la recuperació de la memòria històrica de la lluita per la democràcia durant el període comprès entre els anys 1931-1980, la qual té com a objectiu general garantir el coneixement històric dels valors democràtics i els seus processos en la societat catalana.

JOAN COLOM, EL FOTÒGRAF DE LA BARCELONA POPULAR

PORT DE TARRAGONA
Foto de Joan Colom

L'any 1958, Joan Colom (Barcelona, 1921) va començar a realitzar fotografies als carrers del Barri Xino de Barcelona. Aficionat a la fotografia des del 1957, Colom va trobar una manera de prendre les imatges clandestinament de l'entorn dels baixos fons, sense mirar pel visor, amb la càmera semioculta a la mà i disparant per sota de la cintura.

Colom va treballar al Barri Xino fins al 1961. Amb aquest treball va realitzar aquell mateix darrer any una exposició individual a la sala Aixelà de Barcelona, que després va itinerar per Espanya. La difusió d'aquest treball es deu a la publicació, el 1964, del llibre Izas, rabizas y colipoterras, amb text de l'escriptor Camilo José Cela. Alterat per un cert escàndol provocat per una de les dones que apareixien en les seves fotografies arrel de la publicació del llibre, Colom va decidir apartar-se de la fotografia fins als anys vuitanta. A partir d'aleshores, la seva obra va començar a ser recuperada a les principals exposicions retrospectives de les avantguardes fotogràfiques espanyoles dels cinquanta i seixanta.

Foto de Joan Colom

El 1996 va realitzar una exposició individual a la Galeria Fòrum de Tarragona. El 1999 el Museu Nacional d'Art de Catalunya va reconstruir la seva exposició de 1961 (El carrer. Joan Colom a la Sala Aixelà, 1961). Tres anys més tard, va rebre el Premi Nacional de Fotografia 2002 del Ministeri de Cultura, i el 2004, el Premi Nacional d'Arts Visuals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Colom pertany, juntament amb Català-Roca, Miserachs, Maspons o Masats, a una generació de fotògrafs espanyols que, a la segona meitat dels anys cinquanta, renova el llenguatge de la fotografia i la incorpora a les tendències d'avantguarda del seu moment.

Foto de Joan Colom

El gran crític fotogràfic d'aquesta generació, Josep Maria Casademont, es va referir a aquest període com la "nova avantguarda" i correspon a l'apogeu de les revistes il·lustrades, l'últim gran moment d'hegemonia de la fotografia als mitjans de comunicació, abans de l'arribada de la televisió.

El Tinglado número 1 del Port de Tarragona presenta durant tot el mes d'abril una exposició sobre l'obra de Joan Colom: Fotografies de Barcelona, 1958-1964.

Aquesta exposició presenta de manera relativament àmplia el treball de Colom corresponent al període 1958-1964. La mostra s'articula com una exploració del vincle d'aquest treball amb la configuració històrica d'un imaginari popular contemporani de la ciutat, la propagació de la qual ha depès fonamentalment de la fotografia.

Foto de Joan Colom

L'exposició es composa de tres parts que a la vegada corresponen a tres punts clau de la geografia urbana de la Barcelona contemporània i la seva història recent: el centre històric de l'antic Barri Xino -avui Raval, el mercat del Born i el Somorrostro, al front litoral de la zona de Poblenou-Besós.

Tot i que manté la centralitat del treball de Colom al Barri Xino, el més estès en tota la seva obra, l'exposició també treu a la llum treballs inèdits de l'autor realitzats en aquestes altres zones de la ciutat. D'aquesta manera, el conjunt apareix com un poderós testimoni històric de la transformació urbana de Barcelona, prenent com a eix el punt de vista de les classes desfavorides.

EXPOSICIÓ: Joan Colom. Fotografies de Barcelona, 1958 - 1964
LLOC: Tinglado 1. Moll de Costa del Port de Tarragona
ORGANITZA: Ministerio de Cultura, APT i CEMAPT
DATES: de l'1 d'abril a l'1 de maig

ZONA ROJA. REVIURE LA REREGUARDA DE LA GUERRA CIVIL

TELEVISIÓ DE CATALUNYA

L'any 2003, durant els mesos de juny i juliol, TVC va emetre Zona Roja, una sèrie de sis capítols sobre la vida a la zona republicana catalana durant la Guerra Civil. Ara, Zona roja és una sèrie ampliada a onze capítolsamb en què es repassa la vida i l'experiència de la població de Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant el traumàtic període de la guerra.

A la guerra civil els republicans van contraposar al poder feixista la visió d'un futur més just i, fins i tot, revolucionari. A cadascun dels capítols de Zona roja s'exposen per primera vegada les diverses i complicades circumstàncies que van fer que un poble s'organitzés per aturar la involució política i social amb què la barbàrie feixista amenaçava la República.

Els testimonis

L'equip de la sèrie ha pogut tenir encara l'aportació de molts testimonis que van protagonitzar els anys de la guerra antifeixista; gent anònima que no estava disposada a sucumbir a la maquinària militar colpista i que va defensar la legalitat republicana amb un gran esforç i posant la vida en perill.

Zona roja

La divulgació de la història més recent ha estat un dels objectius de Televisió de Catalunya. El pas del temps i la necessitat de tenir els testimonis directes dels fets abans de desaparèixer han impulsat la producció i la realització de nombrosos documentals.

Així, un dels testimonis que va participar a la sèrie, Joan Grijalbo, que en aquells moments era membre del PSUC, va explicar a Zona roja la seva vivència poc abans de morir.

La recerca de documents

L'equip de Zona roja ha regirat tota mena d'arxius per buscar els materials: imatges i documents escrits. La recerca ha donat resultats positius, amb el descobriment, en arxius francesos, italians i d'altres punts, de filmacions fins ara no conegudes i de documents bàsics per comprendre millor la complexitat dels moments que es volen explicar.

Les imatges i els testimonis encara vius volen donar a conèixer més a fons de quin tipus d'organització social es van dotar els republicans en la rereguarda. A més, d'aquests valuosos testimonis, la sèrie inclou imatges gravades en diversos indrets de Mallorca, Menorca i Eivissa, així com València i Alacant.

Precisament dos dels capítols de la sèrie tractaven sobre la guerra a les Balears i no s'hi van poder veure perquè el govern autonòmic, va realitzar proves de la nova televisió illenca, proves que interfereixen el senyal del Canal 33, casualment el dia i hora que es va emetre. Davant l'allau de queixes rebudes, la direcció de Televisió de Catalunya va decidir tornar a emetre aquests capítols de la discòrdia, ara per TV3.

Zona roja vol ser un reconeixement als milers de persones que van viure i patir la guerra i, després, una bona part, també l'exili. I pretén ser un punt de referència d'una època convulsa que, sens dubte, ha determinat la vida de les generacions actuals.

CAPÍTOLS DE ZONA ROJA

1. Alba de foc
2. Guerra
3. Revolució
4. Barricades
5. Resistir
6. Retirada
7. L'expedició
8. Comte Rossi
9. Milicians
10.No passaran
11.Trajecte final

PUBLICACIONS

Salvador-J. Rovira Gómez: LA BAIXA NOBLESA DE LA CONCA DE BARBERA A L'EDAT MODERNA

Editor: Centre d'Estudis de la Conca de Barberà (Monografies, núm. XI), Montblanc 2005

MANEL GÜELL
Encarregat de l'Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona

Ja fa uns 15 anys, el Dr. Rovira Gómez decidí d'orientar les seves passes d'investigació a l'estudi i anàlisi de l'estament nobiliari d'àmbit tarragoní. Descobrí llavors, que estava gairebé tot per fer, i que els pocs llinatges estudiats eren pobre mostra d'un total que valia la pena redescobrir. Amb la informació genealògica ben be inèdita i les famílies nobles encara per bastir, trist llegat en el panorama historiogràfic del nostre país, Rovira Gómez hagué de canviar de xip, i postposar la feina de disseny d'arquitecte, per la de construcció de paleta, o sigui, l'anàlisi d'unes dades encara per descobrir, per l'extracció i posta en coneixement d'aquestes dades. D'ençà, la seva tasca ha estat, a més d'ingent i incansable, exemplar i meritòria, puix que ha publicat nombrosos llibres i articles rescatant de l'oblit famílies, llinatges i personalitats, i donant a conèixer les genealogies inèdites de totes les famílies patrícies de: Alcover (Arxiu Històric de Valls, 1993), Altafulla (Centre d'Estudis), Reus (Diputació, 1994, Associació d'Estudis Reusencs, 2001), Tarragona (Cercle d'Estudis Guillem Oliver, 2000; Centre d'Estudis d'Alta-fulla, 2003), Tortosa (Consell Comarcal del Baix Ebre, 1996 i 1997, Centre d'Estudis Francesc Martorell, 1999), Valls (Historia et Documenta 6, 2000), etc. Li toca aquest cop a la Conca de Barberà, de la ma del seu Centre d'Estudis.

El llibre sobre la noblesa conquenca segueix paràmetres idèntics als seus antecessors. Després d'una breu introducció històrica sobre el territori, població i societat, va desgranant, llinatge a llinatge, l'obra i gràcia de tots els seus membres, amb cura d'especificar en allò més possible, naixement, matrimonis, mort, herències, successions, descendents, honors, etc. Cada capítol exposa una família i clou amb l'arbre genealògic que ajuda a copsar gràficament el text, i en aquest punt cal felicitar l'editora, que ha sabut dissenyar-los força aclaridorament. Un cop acabades d'exposar totes les famílies nobles: Aguiló, Alenyà, Batlle, Bellver, Bunyol, Calders, Castellví, Desclergue, Foraster, Gendre, Jaques, Josa, Llordat, Mediona, Minguella, Montaner, Montserrat, Pedrolo, Ribes i Vilafranca, i d'aplegar, a continuació, les notícies esparses d'alguns més (Conesa, Ferrer, Gómez, Massot, Merlès, Mestre, Roca, Puig, Recasens, Ricard, Rocajulià, Roig, Santgenís, Soldevila i Talavero), l'autor tracta, en capítol a banda, els aspectes econòmics, confegint un balanç integral de l'evolució econòmica i patrimonial dels llinatges exposats, i, per tant, de la noblesa local.

L'últim capítol està reservat als aspectes familiars, polítics i socials, interessant apartat on es pot realitzar per fí, l'anàlisi històric de l'estament. En ell, es poden consultar inestimables dades sobre la política matrimonial de les famílies nobles (aliances, pactes, dots, escreixos), i les estratègies de col·locació de llurs mebres, a l'Església, a l'Exèrcit, o aquells que destacaren com a mecenes culturals. No s'obliden els obligats apartats dedicats a les fonts treballades i a la bibliografia consultada, i és molt d'agraïr que la present edició no hagi negligit un acurat índex toponímic, onomàstic i de matèries, inexcusable avui per avui en qualsevol obra d'investigació històrica.

Cal advertir, que en aquest volum apareixen únicament les famílies afocades a la Conca estricta, ometent tots aquells llinatges pertanyents a la Segarra, i que la noblesa a què es refereix la present monografia és la menuda, com molt bé indica el títol. Com també molt bé explica l'autor en la introducció, es reserven els llinatges de l'alta noblesa conquenca o noblesa titulada (els comtes de Santa Coloma, els de Savallà, els de Vallcabra, els de Montagut, els barons de Vallespinosa, etc.) per a una propera ocasió, i en dona un tast en poques pàgines, amb bagatge bibliogràfic inclós, que deixa el regust burxant en la impaciència. És per això que ens complau confiar que aviat apareixeran el que es poden considerar noves entregues, i que juntes constituiran una peça imprescindible per a muntar el trancaclosques de la noblesa a Catalunya. L'estudi de la noblesa conquenca podrà esdevenir així, un eina a tenir en compta en posteriors estudis d'abast nacional. Salvador-J. Rovira publica un nou estudi sobre la noblesa de l'Antic Règim, en aquest cas acotat a la comarca de la Conca de Barberà.

Pere Anguera: ANTONI FABRA I RIBAS

Editor: Fundació Roca i Galès i Edicions Cossetània (Cooperativistes catalans, 2), Barcelona - Valls 2004

COSSETÀNIA EDICIONS
Coberta del llibre sobre Antoni Fabra

Pere Anguera, catedràtic d'història contemporània de la Universitat Rovira i Virgili, ha escrit un nou llibre que, en aquesta ocasió, dedica a l'impulsor del cooperativisme Antoni Fabra Ribas (Reus 1879 - Cambrils 1958). Fabra ingressà molt jove al PSOE, des d'on mantingué postures espanyolistes, i molt aviat destacà per la tasca de divulgador i promotor del moviment cooperativista primer a Espanya i després de la Guerra Civil espanyola a l'Amèrica Llatina, on es va veure obligat a exiliar-se.

Participà en la direcció de la vaga general barcelonina que culminà en la Setmana Tràgica de 1909 i fou un actiu propagandista aliadòfil durant la Gran Guerra. Fabra, que parlava i escrivia els principals idiomes europeus, col·laborà a la premsa internacional, fou redactor de L'Humanité i mantingué contactes amicals amb els principals dirigents socialistes, sindicalistes i cooperativistes europeus d'entreguerres. Destacat funcionari de l'Organització Internacional del Treball, durant la Segona República fou diputat constituent i ocupà destacats càrrecs. És autor de múltiples llibres i opuscles de propaganda cooperativista.

AGENDA

jornades: X JORNADES D'ARXIVÍSTICA DE CATALUNYA: ELS ARXIVERS COM (ENS) COMUNIQUEM?

L'objectiu d'aquestes Jornades és reflexionar sobre les estratègies de què disposem els arxivers per comunicar els nostres mètodes de treball: de quins instruments disposem per comunicar-los adequadament als responsables de les nostres organitzacions? Com crear la necessitat d'aplicar un SGD i com mostrar que no és un esforç inútil? Com ens estem plantejant la funció de difusió perquè tingui una àmplia repercussió social, com podem aprofitar les possibilitats de les tecnologies i els mitjans de comunicació? Com transformen les tecnologies la relació amb els usuaris? Finalment, com ens comuniquem entre els arxivers, de quins canals disposem per compartir iniciatives, experiències i idees?

Dijous, 19 de maig de 2005
Conferència inaugural: La comunicació coma eina per a l'eficàcia professional, per Carmen García Ribas (Escola Superior de Comerç Internacional. ESCI. UPF)
Cartell de les jornadesPonència 1: La transició cap a un sistema de gestió documental, per Walter Humberto Rodríguez (Ecopetrol. Empresa Nacional de Petróleo de Colombia)
Ponència 2: Com obtenir recursos per a la implantació d'un sistema de gestió documental, per Patricia Beelby, vicepresidenta de Trac Records Inc. Canadà.
Taula rodona: Organització, garantia de transparència i d'eficàcia, amb Carlota Bustelo (Inforarea), Lluís-Esteve Casellas, cap de la Secció de Gestió Documental i Arxiu GDA, Ajuntament de Girona, Josep Plaza (Kialti, Tecnologías de la Información).
Presentació de la Norma de Descripció Arxivística de Catalunya (NODAC).
Arxivers sense Fronteres. Presentació del projecte de reorganització i microfilmació del fons del bisbe Pere Casaldàliga, prelatura de Sao Felix do Araguaia, Mato Groso, Brasil.

Divendres, 20 de maig de 2005
Ponència 1: Establint contactes: els arxius i el públic. Elisabeth Hallam-Smith, director del National Advisory and Public Services. The National Archives.
Ponència 2: Els arxius en l'era de l'accessibilitat, per Elizabeth Yakel. Assistant Professor School of Information. University of Michigan.
Ponència 3: L'èxit del mot 'arxius' en els mitjans de comunicació: una oportunitat per als arxivers!, Marie-Anne Chabin, directora del Gabinet d'Experts "Archive 17". Paris.
Ponència 4: La comunicació externa dels arxius a Catalunya: per a un feedback global, per Joaquim Borràs (Arxiu de la Universitat Pompeu Fabra), Reis Fontanals (Arxiu de la Biblioteca de Catalunya), Conxa Saurí (Arxiu Municipal de Palafrugell), Jordi Serchs (Arxiu Municipal de Barcelona), Fina Solà (Arxiu del Museo Marítim de Barcelona), Marc Torras (Arxiu Nacional de Catalunya).

Dissabte, 21 de maig de 2005
Ponència 1: Les relacions entre els professionals de l'arxivística: les formes i els instruments de comunicació, per Didier Grange, arxiver Municipal de Ginebra. President de ICA/SPA.
Taula rodona. Dificultats i possibilitats de la comunicació interprofesional, amb Perrin Canavaggio (CIA / ICA), Christine Martínez (Association des Archivistes Françaises), Betlem Martínez (Arxifòrum), Ana María Herrero (Archivera Municipal de Oviedo. Secretaria de la CAA), Montserrat Canela (UNHCR. Moderadora).

Lloc de celebració: Terrassa
Dates: 19 a 21 de maig de 2005
Quota d'inscripció: 190 euros (els socis de l'AAC, 160).
Més informació: Associació d'Arxivers de Catalunya, telèfon i fax: 93 419 89 55,
e-mail: associacio@arxivers.com i web: http://www.arxivers.com

premi: BECA DOCTOR GIBERT

La Secció de Lletres de l'Agrupació Cultural de Vila-seca convoca la beca doctor Gibert en memòria de l'il·lustre metge que dedicà part de la seva activitat a la investigació de la natura i als documents dels arxius. Els treballs proposats hauran de tractar la investigació sobre Vila-seca i/o la seva zona històrica sobre:

a) el període comprès entre 1789 i 1917, analitzant aspectes com ara la demografia, l'hàbitat, l'economia, els costums, la societat, la vida municipal, etc.

b) la immigraciódurant el segle XX.

c) els arts i oficis a la Vila-seca preindustrial.

Dotació: 3.000€
Termini de presentació: 30 d'abril de 2005
Organitza: Agrupació Cultural, Secció de Lletres, apartat número 40 de Vila-seca (43480)

premi: PREMI D'INVESTIGACIÓ DEL PORT DE TARRAGONA
En el marc d'un projecte de renovació de les publicacions del Port de Tarragona i amb l'objectiu de fomentar i impulsar treballs i publicacions de la història del port i del seu entorn més immediat, es convoca el present premi d'investigació destinat als treballs de recerca que tractin qualsevol aspecte humanístic o científic que faci referència al port de Tarragona o a la seva àrea d'influència històrica.
Dotació: 6.000 € i la publicació de l'obra premiada
Termini de presentació: 31 d'octubre de 2005
Coordina: Port de Tarragona
Més informació: Tel. 977 243 934 / 977 250 091
E-mail: arxiu@porttarragona.es