EL RACÓ DE L'ARXIU
Butlletí dels Amics de l'Arxiu Històric Municipal de Constantí
NÚMERO 5 (ABRIL 2004)
-
ÍNDEX
- Novetats: inventari del fons de l'Ajuntament
- El fons documental de la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Constantí (1951-1964)
- Centcelles en un document de fa 850 anys
- Subvencions a la Fundación Francisco Franco
- Els arxius judicials
- Crònica dels bibliocidis
- "Volem viure de la terra. Les lluites pageses"
- Conèixer la història de...
- CSI
NOVETATS
arxiu
Aquest mes s’ha enllestit definitivament l’ordenació de l’arxiu municipal de Constantí. La feina ha durat aproximadament un parell d’anys. En un primer moment es va intervenir sobre la documentació més antiga, la que correspon a l’arxiu històric, i en un segon moment sobre la documentació més recent de l’arxiu administratiu.
Paral·lelament s’ha confeccionat un inventari de la documentació històrica. L’inventari és l’instrument de descripció on hi figuren totes les unitats documentals i la referència de la seva localització a les prestatgeries.
Descriure la documentació és una de les primeres i més fonamentals tasques que desenvolupa un arxiu i, per aquesta raó, expliquem algunes particularitats d’aquest inventari.
INVENTARI DEL FONS DOCUMENTAL DE L’AJUNTAMENT DE CONSTANTÍ
L’inventari classifica la documentació de l’Ajuntament segons les diverses àrees de govern municipal (sanitat, ensenyament, hisenda, etc.) d’acord amb un model estàndard que empren la majoria dels arxius municipals de Catalunya.
La relació de les diferents àrees de govern i l’abast cronològic (documents més antic i més recent) que comprenen cadascuna són els següents:
L’inventari consta de 278 pàgines i conté la referència de 4284 unitats documentals. L’àrea més nombrosa és la d’hisenda, amb 1687 unitats documentals, i la que menys, cultura, amb tan sols 78.
Els documents més antics són un llibre de comptes que porta per títol “Llibre de pasar los comptas de la vila de Constanti lo qual se comensa en lo ay de 1656” i abasta el periode comprès entre els anys 1656 i 1677, i un altre llibre de comptes dels anys 1732 a 1742.
També hi ha documents de l’Hospital de les monges, l’escorxador, el cementiri, la farmàcia, la granja, l’escola pública, el mercat i la resta dels equipaments municipals.
És previst fer consultable el més aviat possible aquest inventari des de la pàgina web de l’arxiu.
FONS DE LA HERMANDAD SINDICAL DE LABRADORES Y GANADEROS DE CONSTANTÍ (1951-1964
arxiu
El fons de la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Constantí ocupa una capsa i conté exclusivament la documentació de la Sección de Crédito Agrícola que es va constituir el juliol de 1951 amb l’objectiu de realitzar operacions de crèdit amb els socis per finançar l’activitat agrícola al poble.
Es conserva el llibre d’actes (1951), el llibre de registre de socis (1955), els resguards d’operacions bancàries (1952-1956), dos llibres registre de crèdits i venciments (1952-1955 i 1961-1964) i, finalment, uns seixanta expedients de concessió de préstec amb fiança personal (1952).
CENTCELLES EN UN DOCUMENT DE FA 850 ANYS
arxiu
Enguany es compleix el 850è aniversari d’una butlla del papa Anastasi IV publicada l’any 1154 on relaciona les esglésies que estan sota la jurisdiccíó de l’arquebisbe de Tarragona i on hi figura la de Centcelles, encara que no la de Constantí.
Amb aquesta informació Francesc Cortiella explica al seu llibre Història de Constantí que la repoblació del poble seria, per tant, posterior a aquesta data.
SUBVENCIONS A LA FUNDACIÓN FRANCISCO FRANCO
arxiu
Les legislatures de mandat del Partit Popular deixen en matèria d’arxius assumptes pendents, com les subvencions atorgades pel Ministeri de Cultura a la Fundación Francisco Franco. Unes subvencions sovint criticades per les irregularitats que haurien comés vetant l’entrada a investigadors poc afins ideològicament i, sobretot, pel foment de la ideologia feixista que mouria les seves activitats.
Aquestes queixes plouen sobre mullat precisament quan el govern havia concedit força diners a la identificació de cadàvers d’antics combatents de la División Azul que estaven enterrats a Rússia mentre les sol·licituds per localitzar o identificar les restes dels afusellats per la dictadura franquista es troben amb múltiples traves administratives. El programa de TV3 “30 minuts” va dedicar l’espai del dia 4 d’abril a tractar aquesta qüestió.
Poc després de concedir-se la darrera subvenció a la Fundación, l’agost de l’any passat, Antoni Dalmau escrivia a les planes del diari El Punt (“Cau de fatxes”, 27-8-2003): “Em desperto amb la neurona retromasoquista de punta i visito la web de la Fundación Francisco Franco (www.fnff.org). A la secció Temas de actualidad hi ha dos articles -«No fue posible la paz» i «Marea roja en el Congreso»-, mentre que a la secció Sobre el 18 de Julio de 1936 l'inefable Ricardo de la Cierva escriu sobre «Un presbicito armado de media nación» i el carlí navarrès Javier Nagore pontifica en relació a la «Legitimidad del Alzamiento Nacional». Tot plegat apologia del feixisme i del colpisme feta per una fundació que rep cada any subvencions del govern del PP per un arxiu , el d'en Franco, que hauria de ser públic i no ho és. Arriba España!.”
Recuperem també un editorial del diari El Punt on expliquen algunes de les irregularitats comeses per la Fundación.
ELS ARXIUS, LES SUBVENCIONS I ELS FANTASMES FRANQUISTES
El Punt, 26-08-2003
El Ministeri d'Educació, Cultura i Esport ha tornat a concedir una subvenció, aquest any de 26.690 euros (uns 4,4 milions de pessetes), a la Fundació Francisco Franco, entitat presidida per Carmen Franco, filla del dictador. Els objectius oficials d'aquesta fundació són «difondre el coneixement de Francisco Franco en les seves dimensions humana, política i militar, així com les seves fites i realitzacions portades a terme pel seu règim polític». També es dedica a «fomentar la investigació històrica, educativa i cultural sobre l'Espanya de Franco» i en aquest sentit disposa d'un arxiu amb 27.000 documents del dictador i d'altres personatges del règim. Així mateix, la fundació edita llibres i organitza actes com la commemoració del 20-N i les ofrenes florals a les tombes de Franco i José Antonio. Des de l'any 2000, el Govern del PP concedeix subvencions a l'entitat per a la informatització de l'arxiu, un fons documental que, segons van denunciar l'any passat diversos historiadors, entre ells Javier Tusell i Santos Juliá, no és accessible a tothom. Els mateixos historiadors també han qüestionat que es puguin considerar privats uns documents que provenen de l'activitat de Franco com a cap de l'Estat. L'any passat, tots els partits de l'oposició van reclamar infructuosament en el Congrés que fossin retirades les subvencions a la Fundació, i la van acusar de fer apologia de la dictadura. Des del PP, en canvi, es considera que les subvencions són la via per garantir tant la correcta preservació de l'arxiu com el lliure accés de tots els historiadors.
Analitzant a fons el cas, caldria qüestionar-se en primer lloc la mateixa existència legal d'una entitat dedicada a enaltir un sistema dictatorial. Si es persegueix la publicació i difusió de llibres nazis, no s'hauria de fer el mateix amb la Fundació Francisco Franco? I en segon lloc, no hauria de ser aquest arxiu de titularitat pública? Clar que, probablement, seria demanar massa al PP i als seus fantasmes franquistes que sobreviuen a l'estructura de l'Estat.
ELS ARXIUS JUDICIALS
Si avui dia hi ha uns arxius que es troben ben veritablement en situació precària aquests són els arxius judicials. Un dels casos més sagnants ens arriba de terres andaluses. Recentment el responsable de la secció de Justícia del sindicat UGT a Córdoba, Francisco López denunciava (El día digital de Córdoba, 24-3-2004) les males condicions de les dependències del Registre Civil que, pel fet de trobar-se en el soterrani de l’edifici que alberga els Jutjats del Social, té poca llum i molts problemes d’humitat que afecten els arxius emmagatzemats. A més, els funcionaris respiren els fums que entren per les finestres i que provenen dels vehicles estacionats. A nivell de mitjans tecnològics no compten amb cap ordinador per facilitar la feina dels funcionaris i això causa llargues cues dels usuaris.
En relació a les tres sales del Jutjats del Contenciós-Administratiu, el representant sindical va parlar d’una plaga d’escarabats que patien i va qualificar la situació d’insostenible perquè l’immoble és un espai malalt i contaminat.
Tot i les promeses de les autoritats per cercar un nou edifici la precarietat continua sense resoldre’s.
EL HOLOCAUSTO DE LA MEMORIA
ABC.es, 29-3-2004
Cuando el investigador Fernando Báez asistió impotente al saqueo del Museo y de la Biblioteca de Bagdad, no sólo recordó la pérdida de su biblioteca infantil en un incendio, sino que comenzó a redactar una «Historia Universal de la destrucción de libros» (Destino).
El venezolano Fernando Báez encontró en los libros un salvavidas de imaginaciones para no naufragar en un océano infantil de hambre y miseria. Cuenta que esa felicidad lectora que le salvó del resentimiento se truncó un día de crecida del Orinoco. El río arrasó su pequeña biblioteca... «Me quedé sin refugio y perdí parte de mi infancia... A veces, en las noches siguientes, veía en sueños cómo se hundía «La isla del tesoro» de Stevenson...» A la muerte de su abuelo Domingo llegaron a sus manos cuarenta volúmenes. Uno de ellos, «Los enemigos de los libros», de William Blades, le llamó la atención. Publicado en 1888, describía las causas que llevan a destruir la sintaxis de la memoria.
EL SAQUEO DE BAGDAD, ORIGEN DEL LIBRO
El 12 de abril de 2003, este venezolano fue testigo del saqueo del Museo Arqueológico de Bagdad. Dos días después ardía un millón de libros de la Biblioteca y el Archivo Nacional, con sus diez millones de registros del período republicano y otomano. El fuego del caos alcanzaría en las jornadas siguientes a las bibliotecas de la Universidad de Bagdad, la biblioteca de Awqaf y los museos del país. La inquina contra los libros es atávica. La temperatura de Farenheit 451 no es una ciencia ficción de Bradbury. Mucho antes ya carbonizó las más lejanas civilizaciones. La siniestra intuición del «bibliocausto» tentó a los sumerios, a los chinos del Imperio Inmóvil, a los griegos, a los romanos, a los cruzados y a los otomanos, a los fundamentalistas religiosos de toda laya, a los revolucionarios, a los hijos de Pol Pot y a los predicadores mediáticos norteamericanos. Un fuego que se extiende desde Asiria hasta Harry Potter y que Báez describe con todos sus pormenores en su «Historia universal de la destrucción de los libros».
La crónica de los «bibliocidas» está repleta de episodios vergonzosos. El balance arroja que el sesenta por ciento de los libros destruidos fue por impulso voluntario. El resto sería imputable a catástrofes naturales, accidentes, parásitos, cambios culturales y la propia fungibilidad del papel.
La cronología es oscura como la noche de los tiempos. Asurbanipal fue el primer coleccionista de libros del mundo antiguo. En su biblioteca de Nínive los escribas copiaban en tablillas el «Código de Hammurabi» y el «Gilgamesh»... En el 612 a. C. los babilonios y medos destruirían Nínive. Parecida suerte corrió la biblioteca de papiros de Ramsés II en Egipto. Otro emperador, Akhenaton, impuso el monoteísmo y quemó todos los textos que pudieran cuestionar su religión de Estado.
La biblioteca de Alejandría es otro hito en el funeral de los libros destruidos. Y la de Pérgamo, que era su rival y en la que en el siglo II a. C, el rey Eumenes llegó a reunir 300.000 volúmenes copiados en pergamino. Es el odio que no cesa. En China, hacia el 213 a.C., el emperador Shi Huandi entregó a las llamas los escritos de Confucio. En el año 70 los romanos reducen a escombros el Templo de Jerusalén y acaban con cientos de textos. El emperador Augusto pasa a la historia como defensor de Virgilio, pero también como el destructor de millares de obras entre las que figuraba su «Ars amandi», que sufriría la misma suerte en el siglo XV, cuando fue quemado en Florencia por Savonarola.
Entre los años 550 y 750, Europa vive siglos tenebrosos. Los libros clásicos dejan de ser copiados y son borrados para escribir sobre ellos otros textos. En los palimpsestos desaparecen las obras de Cicerón, Tito Livio o Virgilio, sustituidas por sermones. Año 1204, la Cuarta Cruzada llega a Constantinopla, son tres jornadas con piras de manuscritos ardientes, asesinatos y violaciones.
Hay libros condenados a la persecución eterna. Es el caso de las «Cartas de Amor a Eloísa», de Abelardo, prohibida todavía en 1930 por un tribunal estadounidense por sus contenidos sexuales; o el milenario «Talmud» tenido como maléfico por los antisemitas. Tiempos de Inquisición: 23 de mayo de 1473. Iglesia de Santa María de Alcalá de Henares. «De confessione», del catedrático de Teología de la Universidad de Salamanca Pedro Martínez de Osma, va a parar al cadalso. Como explica Báez, «el libro fue paseado por las calles, escupido y luego se quemó, no sin que esta acción fuese precedida por una bula de excomunión». Autos de Fe. El Cardenal Cisneros ordena la destrucción del Corán y los tratados religiosos y poéticos de los sufíes.
EN EL NUEVO MUNDO
La fobia contra la alteridad atraviesa el Atlántico; en 1530 Fray Juan de Zumárraga lanza a la hoguera textos e ídolos mayas. Treinta años después Diego de Landa le emula y lleva a la ignición cinco mil ídolos y 27 códices indígenas.
En el Japón, más de lo mismo: la guerra civil de 1467-1477 acaba con todas las bibliotecas de Kioto. Cuando el ejército de Carlos V conquista Roma, los soldados combaten el frío utilizando como combustible libros de las bibliotecas saqueadas. Las condenas se ceban en herejes protestantes como Miguel Servet, el alquimista, astrólogo y poeta Enrique de Villena (1384-1434) o el profeta Nostradamus. En 1666, año de guarismos demoniacos, arde Londres: miles de obras se reducen a cenizas. Pocos años después, en junio de 1671 se desata un incendio en El Escorial y la biblioteca de Felipe II. Entre los rescoldos: el Beato de Liébana, códices griegos y visigóticos o el manuscrito «Lucense». Las catástrofes son enemigas de la memoria. El optimismo de Pangloss en el terremoto de Lisboa de 1755 no puede ocultar la desaparición de la Real Biblioteca de Portugal.
Las revoluciones siempre degeneran en el Terror. En el París de Robespierre, Marat y Saint Just se destruyen más de 8.000 libros y más de cuatro millones desaparecen de Francia, de ellos 26.000 antiguos manuscritos. A caballo de las ideas revolucionarias, Napoleón galopa sobre Europa. Sus tropas irrumpen en la abadía de Montserrat: la biblioteca y el archivo, uno de los mejor organizados de Europa, son pasto de las llamas.
En los convulsos años 30 del siglo XX, las hogueras de libros iluminan el encuentro de Europa con sus demonios. En España, el gobierno republicano contempla impotente cómo las turbas incendian y saquean iglesias y conventos. El cainismo ibérico desprecia cuanto ignora. Por los mismos años, las Juventudes Hitlerianas que azuza desde su cojera física y mental el doctor Goebbels procuran que ningún libro se libre de la quema. Freud, Mann, Brecht, Kafka, Zweig, Roth, H. G. Wells, Zola, Musil, Grosz arden ante la mirada fanática de la bestia parda. Con la II Guerra Mundial, los bombardeos se ceban en las bibliotecas británicas.
Y EN LOS TIEMPOS MÁS RECIENTES
No todo son guerras; los regímenes del terror se empecinan en pulverizar la memoria. Los comunistas destruyen decenas de bibliotecas en Hungría en 1945 y cuatro décadas después la caída de Ceacescu en Rumanía se acompaña con la destrucción de medio millón de libros de la Universidad de Bucarest. La biblioclastia prosigue, contumaz, con la Revolución Cultural maoísta, las dictaduras chilena y argentina, Cuba, el régimen talibán, Bosnia e Irak.
Ni siquiera se libra Harry Potter. El 30 de diciembre de 2001, una comunidad religiosa de Alamogordo, Nuevo México, dedica el descanso dominical a quemar cientos de ejemplares de Harry Potter. El pastor Jack Brook dice que el héroe de J.K. Rowling incitaba a las hechicerías diabólicas.
El apocalipsis de la memoria obra un eterno retorno. Mientras contempla las ruinas de Bagdad, el autor de la «Historia universal de la destrucción de los libros» deja escapar su postrer lamento: «En Irak se ha cometido el primer memoricidio del siglo XXI ¿Podría imaginarse un destino peor para la región donde comenzó nuestra civilización?»
VOLEM VIURE DE LA TERRA. LES LLUITES PAGESES
Arxiu
S’ha inaugurat a Constantí una exposició a la sala annexa de l’Arxiu Històric (edifici de la Biblioteca, segona planta) que porta per títol “Volem viure de la terra. Les lluites pageses 1976-1979”, organitzada pel Centre d’Estudis del Gaià amb el suport del Consell Comarcal del Tarragonès i la col·laboració de l’Ajuntament de Constantí.
Aquesta exposició consta d’una setantena de fotografies que reflecteixen les diferents mobilitzacions dels pagesos durant els primers anys de la democràcia. En les instantànies apareixen escenes de mítings, manifestacions, tractorades, jornades reivindicatives, tallades d’obres, protestes contra el desnonament de finques, ocupacions de locals, etc.
L’exposició es podrà veure des del dilluns 19 d’abril fins al diumenge 2 de maig amb el següent horari: dilluns, dimecres i divendres de 15 a 20’30 h. i dimarts, dijous i dissabtes de 10 a 15 h.
CONÈIXER LA HISTÒRIA DE...
Arxiu
L'Arxiu Històric Municipal de Reus, situat a la plaça del Castell, té en marxa el cicle 'Conèixer la història de...', per apropar la història de la ciutat als reusencs. El cicle es dedicarà a la Setmana Santa, El gremi dels pagesos i les solemnitats festives de Misericòrdia.
Tal i com informava el Diari de Tarragona fa unes setmanes, el cicle coincidirà amb el 850è aniversari del primer document històric trobat sobre Reus, que data de l'any 1154. L'objectiu del cicle és apropar els reusencs a diferents aspectes de la història de la ciutat i de la seva comarca i demostrar la importància del fons documental conservat a l'Arxiu Històric Municipal de Reus (AHMR). Aquestes activitats es centraran monogràficament en temes concrets que inclouen exposicions, conferències i taules rodones. Per al 2004, hi ha previstos tres cicles: La Setmana Santa (març i abril), El gremi dels pagesos (maig) i Les solemnitats festives de Misericòrdia (octubre).
D'altra banda, l'Arxiu també està preparant el seu catàleg de publicacions. Destaca el catàleg de pergamins de Reus, format per 2000 exemplars, i del qual, enguany s'editarà la primera part.
CSI
Arxiu
Tele5 programa tots els dilluns per la nit capítols de les sèries nordamericanes CSI i CSI Miami. Es tracta de dues prestigioses produccions ambientades en el treball professional d’un equip de policies criminalistes especialitzats en la investigació dels escenaris de crims. Les recomanem per l’ús tan sofisticat que es fa de la documentació.
Són dues sèries idèntiques en la concepció i el disseny. Tenen la mateixa estructura dels guions, elaborats i intel·ligents, i una idèntica resolució dels casos que és la de descobrir la identitat de l’assassí a partir de les proves materials. Aquestes proves materials es contrasten amb l’ajuda d’unes immenses bases de dades que són d’accés restringit a les forces de seguretat. D’aquesta manera s’ha pogut veure, en els darrers capítols, com els policies accedien a les empremtes digitals de milers de persones i les combinaven en un programa de software que buscava coincidències gràfiques amb l’empremta desconeguda. I en un altre capítol, apareixien tots els models d’automòbil fabricats els darrers anys, amb la fotografia i l’especificació de les dades tècniques, de manera que a partir d’un petit rastre de pintura plàstica trobat a la carretera identificaven el model i la matrícula del vehicle al qual pertanyia.
La sèrie incideix en una de les qüestions més delicades en l’arxivística i, en general, a tota la societat: l’accés públic a la documentació. Es tracta de decidir qui té accés a la informació i sota quines condicions. Garantir i facilitar l’accés a la informació com una mesura de transparència democràtica però també garantir la privacitat de les dades que afecten la intimitat de les persones.